La guerra dins d’ERC s’agreuja per instants. Modestament, ho vaig dir en un article publicat aquí el setembre proppassat titulat Un horitzó incert: “D’aquí al congrés de novembre els republicans tenen temps de matar-se entre ells i deixar el camp cobert de cadàvers”. O de cadàvers que no són morts, de zombis.
Les diatribes recíproques entre Oriol Junqueras i Marta Rovira no segueixen la recomanació del primer de rentar els draps bruts o nets a casa. És impossible fer-ho perquè ERC ja no és una casa sinó quelcom més semblant a la nau dels bojos. La possibilitat que el ninot de Junqueras sigui obra del mateix Junqueras, segons apunta Maragall, anul·la tota esperança de racionalitat i decència en aquest debat.
La militància cridada a decidir té una tasca difícil. Ha estat interpel·lada amb la trompeta del setè segell, la qual anuncia que “el regne del món és ja del nostre Senyor i del seu Messies, i regnaran pels segles dels segles”. Però oscil·la entre la conveniència de conservar l’statu quo i la possibilitat que no quedi statu quo per conservar.
Les altres candidatures es pronuncien per la renovació del partit, fins i tot, per una refundació. Però la desconfiança pública els situa no al camp dels renovadors sinó al dels renovables. En efecte, si tota aquesta miserable història es remunta a anys enrere i tots la coneixien, però ningú no deia res, són còmplices del que ara denuncien.
L’altre partit teòricament independentista afronta el seu pròxim congrés amb més tranquil·litat. Es preveu una presidència de l’MHP a l’exili i una entesa cordial entre els dos sectors: independentistes i menys (o gens) independentistes. Però, com que la independència no és una perspectiva a curt termini, el seu problema no és aquest; n’és el de la seva relació amb el govern de l’estat espanyol, amb qui té un pacte que només és vinculant si l’altra part compleix els seus compromisos. Si no ho fa, s’obre una via de discòrdia que ningú no sap on pot portar.
Compte. El secretari general Turull ha descartat de ple com a “fantasia” la possibilitat que Junts voti una moció de censura presentada pel PP i Vox. La realitat és que “ningú no pot donar per garantits els set vots de Junts”. Tot i que això sona una mica com la famosa “negativa que no nega” de Ben Bradley, el director del Washington Post en temps del Watergate, el que hom vol dir és que es descarta el suport a l’atac directe de l’hipotètic “front de les dretes” de la moció de censura i es recorrerà a la guerra de guerrilles de sòlida tradició peninsular. Seran escaramusses llei per llei, votació per votació.
El govern d’Espanya depèn parlamentàriament de Junts i és gestionant aquesta dependència com calculen beneficiar Catalunya, car l’eficàcia del rival independentista és nul·la. Esplèndid resultat d’una decisió oprobiosa.
Sembla segur que no hi haurà amnistia i que l’ofensiva i la interferència judicial en l’àmbit del legislatiu i l’executiu no s’aturarà, com comprova en les seves carns mortals el fiscal general del regne, l’imputador imputat. La salut de l’independentisme és precària. A reserva del que sorgeixi del pandemònium d’ERC, si sorgeix alguna cosa, Junts es troba en la situació incòmoda d’articular la seva acció de partit a Catalunya amb el seu líder màxim impossibilitat de tornar al país per un temps indefinit.
Amb una part de l’independentisme donant suport al Govern i l’altra renunciant a l’oposició, no és estrany que el discurs televisiu de Sílvia Orriols causés una commoció. Parlant en nom de dues diputades d’una cambra de 135, es va coronar com a única oposició real al Govern de l’MHP Illa. De vegades, els números no expliquen tota la història.
La commoció rau que les dues diputades basen l’oposició en un sol punt, la independència. Un punt que els altres partits no en tenen com a urgent; ni tan sols com a prioritari, però que connecta molt bé amb l’electorat independentista.
Quan la partitocràcia catalana es va inventar el cordó sanitari per aïllar AC i no, per exemple, Vox, ja era clar que la censura era joc brut i que l’efecte Streisand catapultaria la censurada. I a la vista està. Els altres tres partits independentistes van voler callar-la, i no n’han pogut. Ara la seva mera presència actua com un recordatori permanent que els partits independentistes no ho són d’independentistes.
