Com tot el que ocorre en un país ocupat, el resultat de l’auditoria a Can Barça demostra que si poses preu al més essencial, que és la teva proposta de valor, acabes donant valor al més accessori, com ara fitxatges i salaris ruïnosos que sempre hi haurà qui pugui comprar per un preu superior.
Qualsevol que tingui una mínima idea de màrqueting i de política sap que si no ets un emir de Qatar que pugui posar petrodòlars sobre la taula per comprar fins a son pare perquè sempre hi haurà algú que se’l voldrà vendre, només pots entendre un club com el Barça dissenyant una oferta òptima per maximitzar la demanda, cosa que, com va demostrar la marxa de Messi, no s’ha fet. Passa el mateix a la política catalana, amb una Generalitat fent de gestoria colonial a la metròpoli: si no dones valor a Barcelona, a Catalunya, sempre hi haurà qui es vengui més barat. Posar, per tant, la pilota i l’equip en el centre és fonamental en un club com el Barça. I la política de fitxatges i l’escala salarial influeix, i molt, en el joc, i per tant, en els títols.
No cal ser un expert en tàctica futbolística: a qualsevol empresa on hi ha una diferència salarial tan gran com la que hi ha entre Frenkie de Jong o Ter Stegen i tots els que cobren o han cobrat fins fa dos dies més que ells, especialment Griezmann o Coutinho sense que, a més, hagin ofert cap valor afegit a la plantilla, l’equip no mira en la mateixa direcció. De fet, em pregunto si Johann Cruyff, tant que s’omplen la boca amb el seu nom, que deia que “Al vestuari se sap tot, si el número 1 cobra menys que el 10, hi ha un problema al vestuari, no es respecta al número 1”, ho hagués permès essent ell l’entrenador. Perquè ni Coutinho, ni Griezmann, ni Pjanic, ni Umtiti, entre d’altres, han configurat una oferta atractiva per maximitzar la demanda, que és la definició clara i meridiana d’una proposta de valor, com sí que ho va fer en el seu dia Messi, Xavi o Iniesta.
A la due diligence presentada pel Barça avui tots hem conegut amb números el que tots els culers sabíem fa molts anys: que els ‘Esade boys’ de les darreres juntes directives, amb la complicitat de la gran majoria de mitjans de comunicació, han arruïnat el club amb la seva ineptitud i que la situació econòmica del club és límit, i el seu marge de maniobra, extremadament reduït, com passa al Govern de Catalunya.
La proposta de valor del Barça a dia d’avui només pot passar per dos punts fonamentals: la Masia i que sigui un club propietat dels socis. No es tracta d’un somni romàntic, sinó de números. I és en aquests dos punts on, amb mirada llarga, el Barça hauria de concentrar els seus màxims esforços. Apostar per la cantera sembla que ja és a l’agenda de la nova junta, però a més, si vol continuar essent un club competitiu a Europa no pot intentar copiar models futbolístics que simplement no funcionaran perquè el producte que ven queda molt lluny del que venen clubs com el Manchester City, el Paris Saint Germain o el Chelsea.
Fa una dècada Sandro Rosell va limitar l’entrada de nous socis amb l’excusa que suposats lobbies internacionals acabarien apoderant-se del club mitjançant l’entrisme, quan en realitat el que volia era assegurar-se que l’endogàmia que tan bé fa funcionar els engranatges de l’establishment barceloní continués triant inepts com ell o Josep Maria Bartomeu.
El Barça de Laporta té un desafiament urgent i prioritari, més enllà dels títols, que en la situació actual no poden ser una prioritat. Si el club no aconsegueix doblar el número de socis en els propers anys el club acabarà o bé com un equip de mitja taula o convertit en una societat anònima per les urgències econòmiques. I això només ho podrà aconseguir fent una mirada als principis fundacionals com a contrapoder a l’Estat i actuant en conseqüència, cridant a un suport massiu per convertir-se en l’estructura més poderosa del país que tants temen i han volgut evitar, i per això encara avui tot un establishment econòmic, mediàtic i polític protegeixen l’herència dels ‘Esade Boys’. És la via més ràpida per a la recuperació com l’únic club europeu que pot posar en valor un argument comercial inèdit com “sigues el Barça”.
