Els resultats de les últimes eleccions espanyoles han fet que per poder investir el president del govern espanyol només hi hagi dues combinacions possibles: o un encara improbable pacte PSOE-PP o que el president investit ho faci amb els vots al Congrés dels independentistes catalans (i bascos). Això situa a tots els actors davant de dilemes molt profunds i seriosos, que van més enllà de la conjuntura parlamentària. Si deixem de banda –si més no abans d’arribar a unes noves eleccions- un acord entre PP i PSOE, que acabarà apareixent un dia o altre, en aquests moments sembla que tot passa per una negociació entre qui vulgui la presidència del govern espanyol, que és qui ha de prendre la iniciativa, i l’independentisme català: Esquerra i molt especialment Junts. Tenint present que una cosa és la presidència del Congrés i una altra la investidura del president del govern espanyol: són dues negociacions diferents, cadascuna amb les seves regles del joc, i una no prefigura l’altra.
Sobre la d’investidura, hi ha tres possibilitats teòriques. Una, que hi hagi un acord amb continguts en la banda baixa: Rodalies, finançament autonòmic, algunes competències, grups parlamentaris propis… Una altra, que hi hagi un acord amb continguts a la banda alta: imprescindiblement una llei d’amnistia, passos cap a l’autodeterminació i, al costat d’això, compromisos sobre llengua i autogovern. I finalment que no hi hagi cap acord i es vagi a unes noves eleccions, que sempre són una incògnita, però que molt probablement no acabarien dibuixant un escenari gaire diferent: és més fàcil que es redistribueixin les forces dins de cada bloc (dreta espanyola, esquerra espanyola i independentisme) que no pas que canviï del tot la relació entre aquests tres blocs.
Davant d’aquestes possibilitats, cadascun dels actors ha de pensar on vol arribar i quin preu està disposat a pagar per arribar-hi. Qualsevol decisió té, per a qui la prengui. No n’hi ha cap que surti de franc. Però cadascú ha d’avaluar quins costos i quins riscos pot i vol assumir. Crec que a Pedro Sánchez li convé anar a un acord en la banda alta, que, per tant, inclogui també l’amnistia. Mentre vagi enganxat a Vox, Feijoo té poc marge i poca credibilitat per negociar amb l’independentisme. Però que li convé a l’independentisme? Què li és més útil i què li comporta menys cost, en el compliment dels seus objectius? La meva convicció personal és que el que li convé, i el que intentarà aconseguir, és un acord d’investidura en la banda alta, que inclogui, per tant, l’amnistia, entre altres punts. Crec que un acord en la banda baixa, en aquestes circumstàncies, seria suïcida per a les formacions i els lideratges independentistes actuals, perquè seria un desaprofitament incomprensible de la força que els han donat els ciutadans amb el seu vot. No es pot demanar als partits independentistes que, per aturar a la dreta, deixin de ser independentistes. A partir d’aquí, crec que el que pot passar és que l’independentisme afronti una dura negociació en la banda alta, contemplant sense por –però sense que aquest sigui el seu objectiu- la repetició de les eleccions espanyoles.
El camí cap a la independència de Catalunya passa, inevitablement, per una relació de confrontació i negociació paral·leles amb Espanya. Una independència unilateral demana una capacitat de fer-la efectiva i d’imposar-la –davant d’un Estat que ja ha demostrat que està disposat a fer servir la força- que l’independentisme no sembla tenir. Llavors, aquest procés de confrontació i negociació s’ha d’intentar situar en el terreny de joc més favorable. O menys desfavorable. El PP, en el seu moment, va situar la confrontació amb l’independentisme català en el terreny que sabia més favorable per a ells: el de la judicialització i el de la repressió policial. I el va treure del terreny de joc que l’independentisme demanava i sabia menys desfavorable: el de la política, el de la democràcia parlamentària. Per tant, és una jugada positiva per a l’independentisme tornar a situar el terreny de joc en la política. Per exemple, l’amnistia és una decisió política, que es pren en seu parlamentària, no en seu judicial. No tant sols evitaria la persecució injusta de milers de persones, sinó que representaria el reconeixement que tenien dret a fer allò que van fer, que era democràticament legítim. No la pot atorgar un tribunal. La pot atorgar un parlament. I cal.
Certament, perquè es produeixi la independència de Catalunya és millor que l’Estat sigui feble que no pas que sigui fort. Per tant, la temptació de situar-se al marge de tota negociació amb l’objectiu de bloquejar la governabilitat d’Espanya, té aspectes molt atractius. Però bloquejar la governabilitat no és bloquejar l’Estat. Perquè l’Estat no és el mateix que el govern. I hi ha uns instruments d‘Estat que no tant sols no pateixen amb l’afebliment del govern i el parlament, sinó que surten reforçats quan es produeix. Per entendre’ns, si el parlament es paralitza i el govern no governa, governen els jutges i la guàrdia civil. No és una hipòtesi, és una constatació. En una relació crítica entre els diversos poders de l’Estat, a l’independentisme li convé reforçar l’espai de la política, que és allà on pot actuar amb força. A l’independentisme li convé més un govern –que depèn d’un parlament i d’unes majories parlamentàries- amb el que poder-se confrontar i negociar que no pas que Espanya mantingui la qüestió catalana en l’àmbit dels jutjats i de l’ordre públic, com ha fet fins ara, sense gaire escàndol –per cert- ni de les institucions europees ni de la comunitat internacional ni de l’opinió pública mundial.
Però l’independentisme, a més de caminar cap a la independència, necessita gestionar el mentrestant. Amb un risc evident, a hores d’ara: que en la persecució de l’Estat no ens trobem que es va afeblint la nació. És a dir, perdent el que ha estat el seu fonament històric, la llengua, la cultura, el progrés econòmic, la cohesió social, les eines per mantenir-la en temps de fortes migracions. Qualsevol pas enrere que es produeixi en aquests àmbits, i que, per tant, afebleixi la nació, ens allunya de la independència. Si l’independentisme no aprofita la seva força parlamentària per protegir la nació culturalment, lingüísticament, econòmicament, socialment, estarà malbaratant la seva força. En un acord d’investidura hauria d’haver-hi compromisos clars en defensa de la llengua. Certament, cal l’estat per enfortir la nació. Però cal una nació forta per aconseguir l’estat. I amb la nació afeblida, despersonalitzada culturalment, empobrida econòmicament, injusta i tensa socialment, el lloc d’arribada no seria un Estat sense nació. Seria deixar de ser. L’independentisme ha de fer política –també en els espais espanyols decisius sobre Catalunya, sobre les polítiques que s’hi apliquen- per caminar cap a l’estat enfortint o conservant la nació. Deixant de fer política recula en els dos camins. L’independentisme ha estat més fort a Catalunya quan més forta ha estat la nació. I la nació ha estat més forta quan s’han pogut fer des de Catalunya per donar-li musculatura. Hi havia més independentistes a Catalunya l‘any 2010 que l’any 1974.
Arribar a un acord d’investidura, en la banda alta, té també riscos i costos per a l’independentisme, és clar. Un dels riscos principals és que els acords no es compleixin. Que un cop aconseguida la investidura s’oblidi allò que s’ha acordat o s’aigualeixi amb subterfugis. En negociacions on és lícita –i imprescindible- la desconfiança, les coses es cobren a l’avançada, o amb garanties tangibles. Els resultats de les eleccions han donat un poder a l’independentisme. I exercir el poder desgasta, perquè el que fas no agrada a tothom. Però, la famosa frase d’Andreotti, encara desgasta més renunciar-hi, tenir-lo i no exercir-lo, o que te l’exerceixin en contra. És probable que l’independentisme intenti exercir el seu poder i no se’n surti. Ha de contemplar aquesta possibilitat, però no desitjar-la ni buscar-la, a parer meu. L’electorat independentista pot castigar per decisions que no li agraden. Però també pot castigar la manca d’utilitat. La veu que clama en el desert, però que no canvia les coses. I en política allò que no és útil, allò que és superflu, per emocionant que sigui, acaba sent prescindible.
15
5
