Que diu la UGT que ha arrencat del Govern espanyol el compromís d’abonar la paga extra de 2014 a la nòmina d’aquest novembre a tots els funcionaris públics. Sense menystenir l’alegria que per als receptors pugui significar encarar el Nadal amb quatre pagues, si es contextualitza la victòria sindical, aquesta decisió governamental s’ha de titllar d’oportunista.
Pel cap baix, estem davant de la tercera “regalia” que surt del govern central en poc temps. La primera es va adreçar als pensionistes, assegurant-los l’inassegurable, i és la capacitat del sistema per mantenir-los els poder adquisitiu en el temps; mentre una generació no sap si cobrarà la seva pensió i altra ja sap que no la cobrarà, Sánchez qualifica el PP del dolent de la pel·lícula pel fet d’haver acordat la congelació de les pensions d’avui per intentar garantir les de demà, vist que ni un ni altre dirigent estan en disposició i força com per invertir la tendència demogràfica i, per suposat, tampoc tenen la voluntat de reduir la creixent esperança de vida. Així ha estat la seqüència, i els pensionistes, que moltes vegades són l’únic suport econòmic d’una família d’aturats, tan contents, perquè per allò de la solidaritat intergeneracional, els temps són tan dolents com per a la lírica.
La segona “concessió graciosa” ha estat feta a la gent jove: un bonus per consumir cultura i un altre per ajudar a pagar el lloguer. Cert és que no sabem si arribaran a ser efectives aquestes promeses fetes a la gent que encara no treballa, i que de vegades tampoc estudia (és difícil destriar qui fa i qui no als efectes d’obtenir aquest –altre- subsidi), però són, en tot cas, compatibles amb els ajuts que es puguin obtenir en l’àmbit familiar i s’acaben convertint, en conjunt, en un factor dissuasiu per a l’esforç i un distorsionant del mercat laboral i del de lloguer d’habitatge.
I així, pensionistes, jovent descol·locat i funció pública esdevenen el perfecte banc de vots d’un partit que treballa a la peronista fins i tot més que el seu soci de govern, poc abans de les eleccions en aplicar mesures amb efectes econòmiques devastadors sobre les classes mitjanes productives, les que sustenten i paguen l’estructura econòmica i són element fonamental en el manteniment del sistema democràtic. La desgràcia és que aquests són temps en què cap partit polític podrà fer una altra cosa. L’encariment de l’energia ens aboca a un final d’any amb una inflació rondant el 5 per cent. Cap partit podrà defugir la temptació de la demagògia i el recurs a subsidiar on no s’ha sabut generar oportunitats. Així és el conte de les gràcies.
