El 1925, Catalunya tenia uns 2,4 milions d’habitants. A principis del segle XX, l’any 1900, els catalans eren poc més de 2 milions. Cap al 1950, la xifra es va situar en 3,2 milions. Deu anys després, 4 milions. A l’inici de la dècada dels 80, gairebé 6 milions, xifra que va romandre més o menys estable fins a l’any 2000. El 2010, un altre salt: 7,4 milions. I ara, al 2025, ens hem situat al voltant dels 8,2 milions, és a dir, 6 milions més que el 1925.
Quanta més gent hi cap aquí? Aquesta és la primera pregunta.
La segona: d’on ha de sortir?
I la tercera: què en traiem d’estar cada vegada més amuntegats i estressats en el mateix espai, amb una densitat de població demencial?
La Catalunya dels 10 milions ens la menjarem amb patates en pocs anys. Encara que ens posem histèrics amb els “deumilionistes”, com el diputat Cid, ja no som a temps d’aturar el tsunami demogràfic que ve de fora, ja que aquí no neixen prou infants. Entre altres motius, perquè això no es decideix a Catalunya. De fet, costa molt de saber on redimonis es decideix quanta gent entra a l’estat espanyol i on va a parar. Hi ha sospites, sí, de què tot això no és ni espontani ni casual, que respon a una estratègia econòmica i d’ofegament de Catalunya, però no hi ha proves. Hi ha sospites molt clares, clar que sí: l’aeroport de Madrid 2 a El Prat, els interessos immobiliaris, el desastre del turisme, la precarietat laboral, els salaris… Però no està clar on es troba l’estat major, el lloc on es planifica l’extinció progressiva del problema català.
No fa gaire, l’urbanista Maria Sisternas apuntava més enllà: “Catalunya té la mateixa mida que la costa est dels Estats Units. Des de Cadaqués a Alcanar és el mateix que des de Boston fins a Washington. Allà hi ha 36 milions d’habitants. Nosaltres som 8 milions”. Vaja, que no passaria res si acabem encabint 30 milions d’habitants a la costa catalana. I més endavant, si calgués, encara en podríem fotre 5 o 10 milions més a les terres de Ponent, per exemple.
No preguntem d’on sortirà l’aigua, la feina, l’energia, els serveis o les comunicacions, o on aniran a parar les escombraries… No importa. El mercat, en la seva infinita saviesa, ja proveirà.
Ara bé, deixant de banda les “petites” qüestions pràctiques, qui és exactament tota aquesta gentada? D’on surten i per a què serveixen els 10 o 20 milions de residents a l’antic territori de Catalunya o els 36 milions que ja ens situarien de pet a la primera línia a escala planetària i galàctica?
D’on surten és ben senzill de saber, perquè no serà pas de la natalitat autòctona, estúpidament castigada… De l’emigració desbordada i descontrolada, amb la llum verda de poders i interessos no oficials de l’estat espanyol.
L’altra qüestió és per a què serveixen? Per diluir Catalunya, senzillament. Per construir una Catalunya sense catalans, o amb una reserva índia a alguna vall apartada, sense la mania de parlar català i sense més tocades de nassos. Una Catalunya desnaturalitzada que, oh miracle de miracles, hauria de deixar de ser catalana però conservar les virtuts catalanes i continuar finançant singularment l’estat espanyol.
Però segurament hem arribat a un punt on ja no interessa tant què se’n treu de Catalunya com acabar d’una punyetera vegada amb el malson de Catalunya i convertir-la en la costa est d’Espanya. Per a això, faran tot el possible fins que el país peti amb 10, 20 o 36 milions d’habitants. I més endavant ja ho aniran veient, quan només quedin quatre folclòrics catalans de la tercera o quarta edat que toquin una mica els pebrots.
