Anys de reclamar una obra tan òbvia com és soterrar una via que passa pel mig de Montcada i acumula atropellaments mortals en un pas a nivell. Quan finalment comença, hi ha un accident i la gestió de “la incidència” és un desastre de cara als usuaris. A més, no hi ha hagut víctimes per casualitat (o per l’habilitat del gruista que va saltar de la grua abans que l’esvoranc l’engolís). El 7 de juliol, a Sant Gervasi, també va ser l’atzar el que va evitar les víctimes, perquè en el moment dels fets no hi havia ningú al lavabo que es va esfondrar sobre les obres de l’L9, un projecte grandiós amb un retard de rècord. I a les obres de l’estació de la plaça de Sants del saturadíssim metro de Barcelona sí que hi ha hagut ferits, dos de greus, per una explosió de gas. De cap dels tres casos se’n té una explicació clara, encara se n’investiguen les causes. En tot cas, els arguments tècnics dels responsables de les obres, que són de mal discutir, sempre xoquen frontalment amb la indignació i l’escepticisme de la població, de qui paga les obres amb els seus impostos.
A Barcelona s’han acumulat aquests tres casos en dues setmanes. El primer no té res a veure amb el segon ni amb el tercer. Són fets aïllats. Però tots tres provoquen el mateix tsunami de pessimisme, el convenciment que el país cau a trossos i que, quan el toques per intentar arreglar-lo, encara cau més. La sensació d’ineficiència és aclaparadora i inevitable i l’alcalde, en aquest cas, no té ni el recurs de queixar-se de les administracions responsables de les obres –la Generalitat i l’Estat– perquè les dirigeix el seu partit. Al final, en un moment de distracció se la carrega la companyia del gas. I, com ja va passar al gener, amb el gran caos a Rodalies, sempre queda el recurs de mirar enrere i criticar els governs anteriors. El problema és que en molts casos en aquest retrovisor s’hi veu Zapatero (com si no tingués prou feina amb la seva causa judicial).
És igual si mires cap enrere o cap al costat, cap a l’altra banda de la plaça Sant Jaume o cap a Madrid. El caos en les infraestructures a Catalunya sempre s’agreuja, sempre va a més. I té un nom i el sap tothom: desinversió de l’Estat i dèficit fiscal. I quan no vols dir això i no vols queixar-te de Madrid et quedes sense res a dir, perquè de fer-hi, hi podràs fer ben poca cosa.
