A l’hora de la veritat, comptat i debatut, l’únic que realment s’ha traspassat de la xarxa de Renfe–Adif a Catalunya és el nom propi. Tot i que per al gust dels més fabrians s’hauria d’anomenar Rodalia, en singular, és evident que avui en dia ha arrelat del tot la forma catalanitzada de les Cercanías d’abans –o de les que encara perviuen a la geografia hispànica. Fins i tot les xarxes del voltant de València o de Palma, que tenen una traducció en català oficial tan vàlida com la de Barcelona, no han acabat de quallar en la mentalitat popular. Aquí sí, i el terme Rodalies ja disputa el lloc d’honor a Renfe (marca despòtica com poques n’hi ha) en el bestiari popular de la nostra terra. Que sigui dit i que consti per tal de compartir, enmig d’un oceà de pèrdues irreparables, que la llengua catalana encara serveix per expressar sentiments col·lectius.
Allò que ja deixa poques esperances és la xarxa de trens en si. Fa molts anys que parlem del desastre i patint-ne les conseqüències. Que l’entorn de Madrid gaudeix d’una xarxa molt més potent i eficient, és obvi. Que els responsables estatals hi han pressupostat diners a cabassos és evident, i que hi han executat per sobre de les previsions encara més. En la xarxa catalana, els mandarins de l’estat hi pensen poc, hi planifiquen menys i s’hi gasten zero. És un fet, que es pot comprovar en els detalls de la xarxa, en els accidents constants, en la garantia total i absoluta de retards freqüents i constants, i en coses de gran envergadura com les eternes i faraòniques obres de la Sagrera, que s’acabaran quan els trens ja puguin volar i no necessitin andanes. Tot plegat, un desastre sense pal·liatius, reiterat i permanent, que provoca infelicitat i problemes quotidians als usuaris i, a sobre, ferits morts inacceptables. No hi ha per on agafar-ho. A més, la població ha crescut de forma notòria, i ara que hauríem d’estar ocupats amb desdoblaments, noves línies i ampliació d’estacions, assistim alarmats a l’espectacle d’una xarxa envellida saltant pels aires.
Hi ha qui lliga el tema amb la independència de Catalunya, i les possibilitats que una sobirania real oferiria per resoldre el mal crònic. D’entrada, diguem que cal endreçar la xarxa de trens de proximitat, sigui quina sigui la nostra agenda de país. És una vergonya i s’ha de corregir; a més en això segurament el 100% de la nació hi estaria d’acord. Ara bé, aquí tenim la sort de comptar en uns serveis diferenciats que s’han gestionat des del país, i tenim l’oportunitat pedagògica de fer comparacions del tot il·lustratives. Tan didàctiques que ens mostren que allò que es gestiona des de casa sol funcionar; el metro de l’àrea de Barcelona, el tramvia, els Ferrocarrils de la Generalitat (amb tres línies de proximitat, transports de muntanya, etc.). Ja ho hem vist més d’un cop; mentre la xarxa que depèn de l’estat s’aferra a pretextos relatius al clima, els sindicats, els robatoris i ves a saber què més, aquestes altres xarxes funcionen de manera regular, eficient i quasi insolent.
Per tant, no, no és gens etnicista afirmar que la catalanització integral dels trens seria una bona solució. Ens ho diu l’experiència i la realitat palpable. Ens ho diuen els nostres ulls i els titulars dels diaris; el poder espanyol és una calamitat quan opera al nostre país. Ni li interessa, ni s’hi gasta un ral, ni li importa gaire el resultat. Per tant, és lògic que no ens acabem de refiar de les comissions i empreses mixtes. Les combinacions enrevessades no són clar que ajudin, atès que poden generar encara més caos i interferències. Però sobretot, el mal és que una de les parts ha abdicat, des de sempre, de tot allò que significa l’expressió servei públic. Li importa un rave. Fins i tot amb governs a Madrid i aquí del mateix partit, en la més coincident de les circumstàncies polítiques i amb les cares més amables a banda i banda, la catàstrofe està servida. I no parlem de cap novetat; totes aquestes reflexions d’ara ja les vam fer en la primera dècada del segle, i va semblar que havíem arribat a una conclusió clara i diàfana. Doncs bé, tornem-hi. Rodalies s’ha encarregat d’obsequiar-nos uns recordatoris oportuns.
Dic que la Independència és la solució a tots els nostres problemes? No ben bé. Però sí que és la solució al bunyol de Rodalies. I ho sabem perfectament, els partidaris i també els detractors. Ens cal amb urgència la independència ferroviària. I l’altra també.
