A hores d’ara, crec que amb el títol n’hi ha prou per explicar el que està corcant el moviment independentista des de dins. Ja va passar en la primera etapa (2009-2017), però el títol d’egòlatra major se’l disputaven poques persones. Diria que es podien comptar amb els dits d’una mà… i segurament no calien tots.
A mesura que hem anat deixant enrere el 2017, han anat sorgint petits aspirants al títol que se’l disputaven amb els que la història encara no ha escombrat. S’ha de dir que poden ser petits però es fan notar molt, perquè tenen clar que han de ser presents i fer-se veure arreu, fent servir tots els mitjans al seu abast, ja sigui infiltrant-se en organitzacions independentistes per intentar posar-les al seu servei o participant en debats i tertúlies que projectin la seva imatge i veu més enllà del que els seus missatges mereixen. Però és clar, quan ets borni (políticament parlant) pots aspirar a ser el rei en el país dels cecs, si et creus que hi vius. Potser ho podríem dir més o menys així: qui crida molt i es fa veure i sentir té molts números de ser escoltat, seguit i adorat per una gran plèiade de desesperats (si se’m permet emprar el terme). Estem tan malament que molta gent s’agafa a un clau roent.
Tal com han anat desapareixent d’escena (i me n’he anat alegrant) alguns dels il·luminats que ens van conduir al fracàs post 27-O i ho van fer per mèrits propis, sense que calgués empènyer massa, també ho faran els talps/taps de l’etapa actual. Quan només viuen gràcies a la crítica ferotge dels teòrics companys i companyes en la lluita i no tenen capacitat de proposar res de forma constructiva, és qüestió de temps.
El procés de maduració del moviment és molt més lent del que tots plegats voldríem i, mentre es produeix, hi ha camp adobat per a cridaners i esverats, incapaços de donar resposta a les qüestions bàsiques i encara més incapaços de treballar braç a braç amb qui no ho veu exactament com ells. Actuen com si tinguessin la vareta màgica que tot ho solucionarà i se sorprenen, dia sí i dia també, que els seus seguidors no siguin multitud, incapaços de veure que cada dia tenen menys suports. Els seus esgarips mostren la seva feblesa i l’acceptació, potser tàcita, de la inutilitat dels seus esforços.
El millor és deixar-los consumir i que desapareguin d’escena de cop, tal com hi van entrar, anant a trucar a portes fins que alguns, tan necessitats i curts de vista com ells, els van donar el trampolí que buscaven. Són personatges que, quan ja han arribat a terra després del salt, han trobat gust a la popularitat i saben que han de seguir aprofitant tots els ressorts que tenen a l’abast per no perdre’n. Han escollit el camí del poder i quan han estat expulsats de la cleda del poder polític busquen el seu espai en qualsevol altra cleda que els pugui donar la projecció pública que necessiten pels seus objectius i, sobretot, per disposar d’una organització al seu servei. Si aquesta organització fos al servei d’un projecte polític que tingués el suport majoritari, jo seria el primer a donar-hi suport encara que ni el personatge ni el seu projecte m’agradessin gaire. Ja m’ha passat en alguna ocasió i segur que no seria l’última.
I ho faria per dos motius: perquè puc estar equivocat i, sobretot, perquè sense la majoria de gent a favor, sense la gran majoria, la independència no serà possible. I atès com està el país, estic disposat a agafar-me a un clau roent si qui l’estira em porta fins al final del trajecte. Però si alguna cosa vaig aprendre de la primera etapa del procés d’independència és que qui estiri m’ha de convèncer amb un projecte rigorós i creïble.
Ara, encara més que llavors, no crec en místics ni en grans capitans. Crec en la gent anònima que sap arromangar-se i treballar amb els altres, sense fer soroll fins que arribi el moment. Un moment per al qual ens hem de tornar a preparar, aprenent de tots els errors comesos i sabent que estem protagonitzant la revolució democràtica més important del que portem de segle. Tothom hi té un paper a fer, i no hi ha ningú que -per si sol- tingui la solució ni la capacitat de liderar-la. Hi hem de ser tots i, quan calgui, hem de donar suport a la majoria, sense posar bastons a les rodes ni demonitzar els companys i companyes. I si els desacords són permanents, només hi ha un camí: deixar via lliure a la majoria perquè treballi i avanci. La majoria pot estar equivocada? Sense dubte, però impedir que porti a terme el seu projecte només demostra que l’ego està per sobre del projecte i de l’objectiu comú.
_________
Pere Pugès Dorca forma part del grup impulsor de la Conferència Nacional per l’Estat propi
