Mentre Yolanda Díaz fa de Bibiana Aído sense més feia aparent que retorçar el llenguatge a veure si hi caben les seves dèries, Llop, Robles i Conde Pumpido critiquen el Tribunal Constitucional per la seva anul·lació del primer estat de l’arma decretat pel govern. El cas és que l’alt tribunal sembla disposat a rematar Pedro Sánchez, anul·lant també el segon decret que va prorrogar l’alarma d’un cop durant sis mesos, així com la delegació feta a les comunitats autònomes, de competències en la matèria i durant aquell període.
S’ha dit de tot el respecte i probablement no sigui del tot neutra la intenció dels magistrats que van estar debatent i que es van dividir quasi bé per la meitat a l’hora de determinar si havia o no errada jurídica. Tanmateix, el cert és que la decisió del Tribunal té conseqüències polítiques. Estem davant de mesures que afecten directament els drets fonamentals, uns drets que sens dubte veuen créixer els seus defensors entre els partits polítics quan són oportunitats per al mateix temps criticar qui té el poder. Si sobre la disquisició en el primer decret el matís podia fer decantar la decisió cap a un cantó o l’altre (Robles diu “elucubracions” a decidir si alarma o excepció, però la qüestió no era procedimentalment menor), crec que molts menys dubtes hi haurà respecte una decisió majorment criticada com fora la de prorrogar l’estat d’alarma sis mesos sense passar en cap moment pel Congrés dels diputats. En aquest cas la crítica no sols girava entorn l’executiu que prengué la decisió, sinó també en relació al legislatiu que va fer abandonament de les seves potestats de control del govern durant un moment tan extraordinàriament excepcional, just quan estan constitucionalment més obligats a mantenir l’alerta envers accions que poden ser letals des del punt de vista de la llibertat.
En un altre ordre de coses, però també molt important, es troben els efectes econòmics de l’anul·lació del decret per part del Tribunal, uns efectes col·laterals que poden ser al final i de retruc perjudicials per al conjunt de la ciutadania: es tracta de mesures que poden fer revertir moltes sancions, permetre reclamar indemnitzacions, etc. Sense dubte el Tribunal intentarà que no sigui així, barrant el pas a qualsevol mena de compensació. Però hem de recordar que hores d’ara aquest tipus de resolució no sempre acaba a casa nostra: l’eventual coneixement dels efectes d’una declaració de nul·litat en els tribunals europeus pot acabar significant el definitiu remat a l’actuació del govern, doncs ja ha dit en altres ocasions el Tribunal de Justícia de la Unió que si s’anul·la una norma, tots els seus efectes han de decaure i la Constitució estableix que el funcionament anormal de les administracions públiques ha de ser indemnitzat a la ciutadania. I qui paga quan l’Estat s’equivoca? La mateixa ciutadania a la que s’ha de compensar.
Seria trist i paradoxal que paguéssim entre tots eventuals indemnitzacions a persones que varen incomplir la llei, ni que sigui una llei després declarada nul·la. De vegades la correcció jurídica pot ser des del punt de vista econòmic, i ja no diguem polític, un ensurt per a les persones concretes i particulars que formem part d’una organització política.