El 2026 serà l’any de la resistència agònica a Madrid i de la indefinició perillosa a Catalunya. Un any sense projecte, sense horitzó i amb una sola prioritat a la Moncloa: aguantar com sigui. Pedro Sánchez no governa, administra el temps. I ho fa amb una estratègia cada cop menys dissimulada i cada cop més pobra: convertir la política espanyola en un duel moral entre ell i el monstre PP-Vox -a Catalunya se substitueix PP per Aliança i funciona igual-, mentre tot el que no encaixa en aquest relat queda congelat i és secundari.
Pel que fa al país, el PSOE arriba al 2026 sense agenda, sense energia i sense cap voluntat real de resoldre el conflicte català. L’amnistia ja està cobrada, el diàleg està amortitzat i la reforma territorial ha desaparegut del mapa. El missatge implícit és brutalment sincer: no hi haurà res més. Només silenci, dilacions i una apel·lació constant a la responsabilitat dels socis perquè “no torni la dreta”.
Pedro Sánchez confia a salvar els mobles amb un fals plebiscit: o ell o el caos. O el PSOE o l’extrema dreta. És una estratègia de por, no de convicció. Funciona quan no hi ha alternatives, però deixa terra cremada al darrere. I el 2026 serà exactament això: un any de terra cremada política, especialment per a Catalunya. En aquest escenari, l’independentisme arriba dividit, cansat i sense una resposta compartida. ERC i Junts gestionen la passivitat del PSOE de maneres diferents, però amb un risc comú: acabar normalitzant-la.
ERC ha convertit la manca de moviment de Madrid en una mena de paisatge estable. Ha assumit que l’Estat no donarà gaire més de si, i ha apostat per una política de gestió, d’acords parcials i de beneficis graduals. El problema és que el 2026 pot ser l’any en què aquesta estratègia quedi nua. Quan no hi ha noves concessions, quan el diàleg s’esgota i quan la legislatura es converteix en simple supervivència socialista, la política de la paciència deixa de semblar pragmatisme i comença a semblar impotència.
Junts, per la seva banda, ha optat per la confrontació selectiva i la pressió constant. Però pressionar un govern que només vol resistir pot acabar sent un exercici estèril si no hi ha un pla de ruptura del marc. Tensionar sense sortida és només soroll. I el 2026 obligarà Junts a demostrar si la seva estratègia és alguna cosa més que una suma de vetos i advertiments.
El problema no és només què fa Madrid, sinó què accepta Catalunya. El PSOE necessita l’independentisme per sobreviure, però no el respecta prou per oferir-li una sortida política. I l’independentisme, atrapat entre la por a la dreta espanyola, i Aliança a Catalunya, i la manca d’un nou embat, corre el risc de convertir-se en gestor passiu d’un temps mort.
El 2026 no serà un any de decisions valentes a l’Estat. Serà un any de blocs, de trinxeres i de discurs buit. Però pot ser un any clau per a Catalunya si algú decideix deixar de jugar el paper secundari que Madrid li ha assignat. Si no, el plebiscit espanyol entre esquerra i dreta s’ho empassarà tot, també el conflicte català, reduït un cop més a una molèstia que cal contenir.
Madrid resisteix perquè no té alternativa. Catalunya, en canvi, encara ha de decidir si vol resistir, esperar… o tornar a incomodar de debò.
