Fa dos anys clavats que la política barcelonina va patir una sacsejada monumental. Democràtica, legítima. Una segona part de la perversió Manuel Valls-Ada Colau del 2019, que fusionava l’unionisme a dreta i esquerra pel bé major de la unitat d’Espanya. El 17 de juny de 2023, a les 16 h, només una hora abans de la convocatòria del ple d’investidura, es feia públic un pacte negat per activa i per passiva pocs minuts abans. El partit d’Ada Colau i el PP de Daniel Sirera investirien Jaume Collboni. Els Comuns, esperant una parcel·la de poder a l’Ajuntament, van barrar el pas al primer alcalde independentista de la capital del país. Se sacrificaven, van dir, per evitar que els barcelonins caiguessin en mans de la dreta. I ho feien pactant amb la dreta. I el PP investiria el seu rival etern a l’Estat, i a les portes d’unes eleccions espanyoles totalment enverinades, perquè salvava heroicament la ciutat del separatisme.
La realitat és que el PSC governa en solitari amb 10 regidors i té el mandat assegurat sense ni un sol pressupost aprovat per la via ordinària. Els Comuns estan a l’oposició sense Ada Colau i sense càrrecs al govern dels “24 regidors progressistes”, i el PP surfeja com pot amb 4 regidors, assetjat per VOX i sense cap rèdit polític visible per haver investit un socialista. Però on sí que va fer mal el pacte d’estat gestat als despatxos de Madrid aquell juny de 2023 va ser en l’independentisme. I no només perquè els arrabassessin l’alcaldia en l’últim segon.
El pacte entre Junts per Barcelona i ERC, i més honestament, entre Xavier Trias i Ernest Maragall, era un exemple de com fer passar per sobre dels interessos personals i de partit una idea de país i de ciutat. Amb una negociació en què uns i altres cedien en alguns aspectes, però guanyaven en altres, amb un programa que tenia un centenar llarg de mesures pensades amb transversalitat i sense sectarisme. Un pacte entre dos senyors de Barcelona que, després de la investidura de Collboni, va començar a desfer-se. No pas per voluntat de Xavier Trias i Ernest Maragall, sinó dels aparells dels seus partits. Les maquinàries dels dos partits independentistes van pensar que, desfet el pacte barceloní, la supervivència implicava acostar-se al PSC més que no pas per mantenir la força de la unitat a l’oposició.
Dos anys després d’aquell 17J, Xavier Trias i Ernest Maragall ja no hi són. Han marxat dos senyors de la política barcelonina.
