El primer d’octubre d’enguany ha unit dos fets que aparentment no tenen gran cosa a veure, però que a parer meu estan lligats per un fil conceptual molt rellevant. D’una banda, evidentment, el setè aniversari d’aquell primer d’octubre català, que ens sembla potser ara tan llunyà –quan només han passat set anys– i davant del qual la decepció i el dolor per tot allò que ha passat després ens poden fer oblidar l’enorme rellevància històrica del que va passar aquell dia. Rellevància més simbòlica que pràctica? La rellevància simbòlica també és o acaba sent pràctica. La política, que és confrontació pel poder, es juga també en el terreny dels símbols i les paraules. L’altre esdeveniment d’aquest primer d’octubre ha estat la presa de possessió de la nova presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum. Un fet que té importància, i pot generar amplis i interessants debats, en l’àmbit de la política interna mexicana, un gran país amb greus problemes de fons i una vida pública complexa i agra. Però allò que a parer meu emparenta aquests dos primers d’octubre, a una banda i altra de l’Atlàntic, és el fet que no ha assistit a la presa de possessió a Mèxic cap representant de l’Estat espanyol, després que el govern mexicà exclogués explícitament la presència del rei d’Espanya, Felip VI, perquè sempre s’ha negat a assumir la violència i la injustícia del passat colonial espanyol.
Que tenen en comú aquests dos primers d’octubre? Doncs que desmenteixen el discurs sobre la construcció de l’imperi espanyol, sobre la formació de l’estat nació a Espanya i sobre les relacions entre Espanya i l’Amèrica Llatina que el nacionalisme espanyol ha construït i que la monarquia actual ha expressat en veu alta. Un discurs que ve a dir que l’expansió del nacionalisme espanyol –o castellà, si es vol- i la seva imposició a altres pobles peninsulars o extrapeninsulars ha estat de fet una benèfica obra civilitzadora, a la qual els pobles assimilats s’han afegit de gust i de la qual haurien d’estar agraïts, perquè gràcies a això s’han incorporat a una realitat més alta, més moderna i més perfecta. Han estat elevats, gràcies a aquesta expansió, a la superior categoria d’espanyols, i com deia José Antonio Primo de Rivera “ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo”. En contraposició segurament a la frase atribuïda per Galdós al polític conservador de la Restauració Antonio Cánovas del Castillo, segons la qual “son españoles los que no pueden ser otra cosa”, dita segurament en la depressió de la pèrdua progressiva de les colònies d’ultramar. Aquest discurs orgullós de l’espanyolitat i de la hispanitat –que és el que ensenyaven a l’escola franquista, parlant de la madre patria i del dos de mayo-, presentava Espanya com una realitat superior i acollidora, oferta gentilment a altres pobles de la terra, dins i fora de la península, que s’hi apuntaven ben contents pels indubtables beneficis materials i espirituals que els oferia. S’havien apuntat entusiasmats al vell imperi i ara s’apuntaven amb no menys entusiasme els peninsulars a l’Estat nacional espanyol i els de l’altra banda de l’Atlàntic a la Hispanitat del somos quinientos millones.
Fa uns dies, en la presentació de la Fira del Llibre en Català de Terrassa, Salvador Cardús esmentava una frase cèlebre del rei emèrit espanyol: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”. I es preguntava si una frase tan fàcil de desmentir documentalment, tan òbviament falsa, era fruit de la ignorància i del cinisme o si el monarca se la creia, quan ho deia. El monarca i tots els qui l’envolten, els qui li havien escrit la frase i els qui van trobar encertat dir-la. Probablement és la suma de tot. Certament ignorància –perquè, si no, la dius d’una altra manera, que no sigui tan fàcil de desmentir-, cinisme, però també una explosió de sinceritat. Aquesta és la a idea fonamental del nacionalisme espanyol. El castellà no s’ha imposat mai. El castellà és tan manifestament superior a qualsevol altra llengua de les que es parlaven anteriorment en el seu imperi que imposar-la és, de fet, un regal que la monarquia fa als seus súbdits. I és tan evident que és un regal, que de fet ni tan sols es pot parlar d’imposició: els regals valuosos es reben amb agraïment i de fet, per tant, t’apuntes a fer-los teus per la teva voluntat lliure, perquè ja ho veus que això et va a favor.
Aquesta idea rarament es pronuncia amb la contundència pornogràfica que va utilitzar el rei espanyol del moment, però d’una manera subjacent i amb algunes expressions més sofisticades és present en tot el nacionalisme espanyol, de dreta, d’esquerra, d’extrema dreta i d’extrema esquerra. I no és tan sols una idea sobre llengua. El nacionalisme espanyol, que és gairebé per damunt de tot un nacionalisme lingüístic, identifica llengua i pertinença política d’una manera constant. Des de la frase de Nebrija, també citada per Salvador Cardús en aquest context “Siempre fue la lengua compañera del imperio” fins a la més matisada i polisèmica frase d’Unamuno “La sangre de mi espítiru es mi llengua y mi patria es allí donde resuena”. I com és que el rei espanyol diu amb tanta patxorra el que altres diuen amb construccions equivalents, però més sofisticades? En primer lloc, diria que quan la diu està pensant en Amèrica, no en la península. A la península no cal, deu pensar, de tan obvi que li deu semblar, dir que “el castellano nunca fue lengua de imposició sinó de encuentro” aplicada a la península, amb la incomprensible i cega excepció de Portugal. Però dir això d’Amèrica ho deu trobar necessari, perquè no li sembla tan obvi (en realitat el que sembla obvi és tot el contrari). I ho diu perquè en el fons sap que aquesta idea és el fonament de la seva monarquia. Hi ha monarquia per això. El pare ho diu en un discurs de lliurament d’un premi de vocació hispanoamericana i el fill ho diu el tres d’octubre de fa set anys després de la revolta pacífica dels catalans.
Davant d’aquest discurs de l’acceptació de l’espanyolitat, l’espanyol i la hispanitat per “voluntad libérrima” dels pobles, el primer d’octubre d’enguany a Mèxic, amb un incident diplomàtic greu entorn de la figura del rei d’Espanya, és una manera de dir: certament la realitat actual és la que és, però no hi hem arribat per acceptació voluntària de totes les parts, sinó per l’ús de la força. L’espanyolitat no s’ha pactat, sinó que s’ha imposat, durant un llarg període de la història. La història no fa marxa enrere, els fills no han de pagar pels pecats dels pares, però com a mínim els han de reconèixer i no pas exhibir-los amb orgull. La relació de les nacions americanes i Espanya no és de pertinença simètrica a un mateix món cultural, sinó que està viciada per aquesta mirada supremacista de la hispanitat. Això no és una Commonwealth d’associació voluntària entre països iguals que tenen interessos compartits. Això és la madre patria que vetlla per les filles. I pel que fa al primer d’octubre català de fa set anys, la realitat i les imatges d’aquell dia van demostrar a qualsevol que se les miri a qualsevol lloc del món que, diguin el que diguin els reis espanyols, la pertinença dels catalans a l’Estat no neix d’una alegre i agraïda voluntad libérrima d’anar junts, sinó d’una imposició per la força, a garrotades. Després, aquests dos primers d’octubre són moltes més coses, i algunes de ben discutibles. Però aquest valor de desmentiment d’un discurs oficial edulcorat uneix aquests dos primers d’octubre, separats en el calendari i en la geografia. No és “voluntad libérrima”. Potser podria ser-ho planejat d’una altra manera. Però d’aquesta altra manera mai no s’ha arribat a plantejar. Si no ho pots decidir i revocar, la unitat i la pertinença compartida no és un acte positiu de llibertat sinó que és i ha estat una imposició per la força.
