Els partits independentistes van renunciar a parlar del seu projecte nacional durant la campanya de les municipals perquè van comprar el marc mental dels partits unionistes, que van marcar el terreny de joc sense que ningú hi oposés resistència. I pot passar el mateix de cara a les eleccions al Congrés. Si des dels partits independentistes s’accepta situar al centre del debat l’emergència d’aturar el front PP-Vox, es comenten dos errors: pensar que de debò se’ls pot aturar i creure que així milloraria veritablement el futur polític de Catalunya.
És indubtable que la majoria de la societat catalana rebutja la idea d’un govern d’extrema dreta, que és el que seria un gabinet PP-Vox. Per això a Catalunya aquests dos partits tenen sempre molta menys representació que a la resta de l’estat. No és admissible que es responsabilitzi els catalans d’aquest monstre que han alimentat el deep state i determinats espais mediàtics de Madrid. No és feina de Catalunya arreglar el desastre. I encara menys feina dels partits independentistes, que han intentat fins a l’extenuació, abans i després de l’1-O i dels cinc anys de repressió que s’acumulen, el diàleg amb Espanya. El PP es nega a parlar de diàleg, Vox no cal ni dir-ho, i el PSOE fa servir el terme de manera perversa, amb l’únic objectiu de desmobilitzar l’independentisme.
Pel resultat de les últimes eleccions, amb una lectura que va molt més enllà de les qüestions locals encara que durant la campanya s’hagi simulat que es tractava de parlar de superilles, queda clar que el PSOE ha aconseguit el seu objectiu. Que això li passi factura electoral a la resta de l’estat dona una idea molt clara de quin marge hi ha per reformular la relació Catalunya-Espanya amb qualsevol fórmula possible.
La desmobilització de l’independentisme, però, és especialment acusada en un aspecte: els ciutadans independentistes estan deixant de votar els partits independentistes. I això no és només culpa del PSOE, sinó de la falta de projecte d’aquestes formacions. Amb les dades de les eleccions sobre la taula, s’han espantat –especialment ERC, que ha patit la patacada més forta– i han començat a moure l’aire: reunions i proclames. Una altra vegada crides a la unitat en què cadascú dona un significat diferent a la paraula comodí. No hi ha cap reformulació real dels fulls de ruta dels partits, que només es miren de reüll calculant com poden guanyar el relat. Encara que Pedro Sánchez, expert fabricant de trampes, hagi convocat unes altres eleccions per mantenir el túrmix en marxa i evitar que els seus rivals pensin, això no pot ser l’excusa. I si no se n’adonen, l’abstenció el 23-J encara pot augmentar més.
30
5
