La vida s’ha complicat per als masclistes i homòfobs del món de l’esport el darrer any, és innegable. N’està ple, d’aquesta gent, però ara han d’anar amb més compte, la impunitat ja no és absoluta. Un exemple d’aquesta consciència creixent és la celebració, cada cop amb més ganes, del dia contra l’LGTBI-fòbia en l’esport, el 19 de febrer, reciclat de l’anterior dia contra l’homofòbia en el futbol, indiscutiblement el cas més flagrant.
Però, en contrast amb les proclames contra la LGTBI-fòbia, s’està consolidant l’exclusió a les dones trans en molts esports per part de les federacions internacionals, i ara també espanyoles i les catalanes, suposadament per tal d’eliminar un greuge comparatiu en el rendiment. Els números canten i diuen el contrari, cap dona trans ha guanyat mai una medalla olímpica, diploma, rècord o campionat estatal, però se’ns exclou preventivament sobre la base d’aquest dubtós avantatge no demostrat. No sé, Rick, una exclusió sistemàtica no sembla vetllar per la igualtat en la competició, sinó legalitzar el prejudici.
Però no vull entrar en discussions, que ja em veig a venir, sobre nivells hormonals o condicions fisiològiques, perquè, en el fons, no és aquesta la qüestió, el problema és més profund. L’exclusió de les dones trans en l’esport federat es basa en un paradigma erroni: entendre l’esport com a eina de competició i no d’integració. En el fons, digueu-me: per a què volem l’esport? El concebem com un instrument per a la competició i l’orgull del nostre clan o nació, o bé com una eina de desenvolupament personal i d’inclusió social? El volem per a la glòria d’uns pocs o per al benestar de totes?
Creieu-me, la prioritat de les noies i dones trans a Catalunya és la socialització en tots els àmbits d’una societat que ens discrimina, no és l’alta competició i la victòria en un campionat. També hauria de ser aquesta la prioritat per a una societat de drets que entén l’esport com un mitjà per fer-la millor. I si és així, per què s’exclou un col·lectiu que necessita totes les eines, també l’esport, per sobreviure? Perquè se’ns exclou fins i tot en les categories en edat escolar, en l’adolescència, quan la socialització és essencial i marca el recorregut vital? Més absurd encara, per què les federacions catalanes exclouen les dones trans si no poden regular els àmbits on el reconeixement competitiu és més rellevant, és a dir, les competicions estatals o internacionals?
El fet és que avui moltes federacions i clubs, malgrat el discurs i les banderes, exclouen una part del col·lectiu LGTBI, el trans, sobre la base d’un paradigma erroni que prioritza la competició a la inclusió i capgira els valors de l’esport. Vetllar per una competició neta no pot implicar fer net de tot un col·lectiu de persones. L’exclusió sistemàtica de les dones trans és, diguem-ho clar, violència institucional.
Un cop plantejat el problema, trobem la solució. Com eliminem aquesta exclusió tot mantenint les regles clares de joc en una societat com més va més diversa? Per fer-ho, cal anar a l’origen social del gènere: la socialització d’una persona en un gènere en l’àmbit esportiu s’ha de poder fer en les mateixes condicions que en la resta d’àmbits. Si una noia trans socialitza com a tal en l’institut o amb les amigues, per què no ho hauria de poder fer en el club? I sí, el moment de la transició social de gènere pot ser confús. I els no-binarismes poden escapar d’aquesta regla general i caldrà buscar-hi solucions específiques, però per a la majoria de casos la regla es pot aplicar de manera clara.
Més. Per provar que el principi funciona, cal monitorar el rendiment en l’esport tal com el fem en l’educació, una altra eina amb una funció similar. Cal observar, amb la màxima protecció de les dades, la presència i rendiment de totes les persones que formen part del sistema, sigui educatiu o esportiu, i no les victòries de l’elit. L’estadística, i no l’anècdota, ens aproximarà a la veritat, també en el cas de les persones trans. Potser descobrim que el nombre de persones trans d’un equip no té correlació amb la posició que ocupa a la lliga on juga. Potser descobrim l’abandonament esportiu, similar a l’escolar, de les persones trans a partir de la pubertat en lloc de la supremacia. Fins i tot, potser així diagnostiquem millor les violències sistèmiques de l’esport i trobem mesures efectives més enllà de penjar una bandera irisada un dia a l’any.
Tant de bo les federacions, la Secretaria General de l’Esport i el Consell Català de l’Esport entenguin que, avui, 19 de febrer, dia contra l’LGTBI-fòbia en l’esport, també ho és de la institucional. Tant de bo es mirin al mirall i es plantegin per a què ens serveix que no ens peguin als vestuaris si ells ni tan sols ens hi deixen entrar.

