El lema de la Diada d’enguany és realista. Hi ha “més motius que mai” per assistir a la manifestació que convoquen l’ANC i la resta d’entitats, en un moment molt difícil per a aquest país. Tots els anys de mobilització i unitat d’acció que van culminar el 2017 han desembocat, al final, en un reflux polític ple de confusió, divisió i desconcert estratègic de l’independentisme. Però també és cert que aquesta desorientació no impedeix que, com assenyala Sílvia Barroso, les enquestes confirmin que prop de la meitat dels catalans es considerin independentistes. És a dir, la inoperància política és més pronunciada entre les elits partidistes que no pas entre la ciutadania, que no s’ha passat en massa -ni molt menys- a l’adulació borbònica que s’ha estès com una taca d’oli en el nivell institucional.
La il·lusió conté un enorme impuls mobilitzador, com vam comprovar en el passat recent. Però l’autodefensa, també. I això és el que necessita la societat catalana per fer front a un drenatge continuat dels recursos públics, via espoli fiscal; a una davallada clara en el respecte als drets dels catalanoparlants i, en resum, a un conjunt d’engranatges que han intensificat la desnacionalització del país. No podem estar lluny de tocar fons i remuntar perquè -com sempre al llarg de la història de Catalunya- hi haurà una represa que permetrà fixar nous objectius polítics. Si algú pensa, seriosament, que és massa poc un punt de partida del 40 per cent és que, o bé és molt jove o bé ha llegit poc.
La Diada és un termòmetre anual de la situació política a Catalunya. I la convocatòria prèvia al Fossar de les Moreres serveix com a indicador del clima intern de l’independentisme més actiu. Com ha deixat clar Lluís Llach, tothom hi ha de ser benvingut, siguin simpatitzants d’un o altre partit, inclosos els que, massivament, s’han afegit a l’abstenció en aquest últim cicle electoral. El 31 de desembre de 1933, en el discurs d’investidura, el president Companys va pronunciar una frase per a la Història: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres“. Curiosament, no s’acostuma a citar la continuació: “Per això cal supeditar-ho tot a la seva defensa“. I hi ha moments, com avui, en què la determinació és tant o més important que la convicció. Bona Diada.
