Ja és costum. Un dels dos partits independentistes anuncia una negociació amb l’Estat favorable a Catalunya en allò que sigui, Rodalies, immigració. El que sigui. S’inicia un procés d’implementació. Es reparteixen parabens. I s’aprofita per menysprear l’altre partit independentista, incapaç d’assolir èxits tan sòlids.
Els publicistes més o menys afins entonen ditirambes a l’heroi del moment. Els altres esperen tranquils que, inevitablement, en un gir inesperat, la negociació es buidi de contingut i l’heroi hagi de tornar a l’inici, com si hagués caigut a la casella de la mort del joc de l’oca. Si la imatge sembla infantil, es pot ennoblir una mica canviant la popular oca per l’ananké grega, l’inexorable destí del qual ni els déus estan exempts. No et dic res dels herois. O el mite de Sísif o el de l’etern retorn, avui més conegut com a “dia de la marmota”. En qualsevol cas, a la casella d’inici des de fa tres-cents onze anys.
Que aquesta negociació, Rodalies, acabaria fracassant, ho sabia tothom. Fins i tot els que deien que havia triomfat. Estan tan acostumats a vendre les derrotes com a victòries que els sembla normal. Però no ho és. Per a l’Estat, aquesta negociació, com totes, és part d’una estratègia consistent a mantenir Catalunya en una situació de dependència i dèficit de recursos permanent. La política estatal de Rodalies, dictada pels sectors més catalanòfobs, inclosa l’extrema esquerra podemita, és part d’aquesta estratègia. Per això es prioritza l’eix atlàntic a costa del Mediterrani que queda com en els temps de la Via Augusta. Potser fins i tot més lenta si es compleix el projecte de la consellera Paneque de reduir la velocitat a l’autopista AP-7 a 60 km per hora.
Cal assenyalar, a més, que del dèficit esmentat penja una classe política parasitària, sobredimensionada i sobrepagada, els sipais catalans del colonitzador, esplèndidament retribuïts i acostumats a dilapidar recursos públics en mitjans de comunicació i organismes subvencionats per a amics i parents. És un sistema colonial de partits que, pel que fa als dos independentistes i el socialista, cristal·litza en una representació en tot similar al cèlebre Esperant Godot, de Samuel Beckett. El president Puigdemont i Junqueras són Vladímir i Estragó, i el president Illa, Pozzo, que per això és filòsof. Però Godot no arriba. Ni arribarà. Vladímir Puigdemont i Estragó Junqueras, més gastats que un mitjó de pelegrí, no dimitiran, encara que ja no representen res si no són les seves ganes de seguir manant i insultant-se l’un a l’altre per mitjà de sicaris tavernaris estil Gabriel Rufián.
El cap de setmana passat va ser el congrés apoteosi de Junqueras, davant de 1.400 fervorosos militants del partit, gairebé tots càrrecs públics que viuen d’aquell mateix partit el dirigent sempitern del qual aplaudeixen amb unanimitats búlgares. Un congrés finançat amb recursos públics per consolidar una organització privada que, en bona part, es nodreix de càrrecs públics.
Enlluernats per la imatge de cloenda, amb la parella a l’escenari sota els focus, molt pocs van reparar en el canvi de doctrina que després ha exposat Junqueras en tota mena de mitjans. En faig cinc cèntims: tornarem a parlar d’independència cap al 2031, que serà el centenari d’ERC. Mentrestant, res no canvia. Cal continuar treballant ampliant la borsa de votants. Es donarà prioritat a immigrants a les llistes electorals, creant així un problema de competència amb els militants més veterans, que se sentiran desplaçats. El partit no s’obrirà als no independentistes, com proposava Tardà. No li cal.
Es diu que farà la vida difícil a Sánchez. Però això és fals. Sánchez està en bona posició pel que fa a intenció de vot a Espanya, i ERC a Catalunya, no. Els republicans no es poden permetre eleccions a Espanya perquè perdran bous i esquelles. Igual que Junts. Sílvia Orriols i l’abstenció es menjaran el vot independentista.
Com que tot això és molt difícil d’explicar a una opinió pública a què s’ha enganyat fins a l’inimaginable, l’oligarquia autonòmica confia en el control dels mitjans de comunicació. Es tracta d’amagar la sèrie de presumptes escàndols de la política partitocràtica: la DGAIA, la Copa d’Amèrica, TV3, l’Abacus, etc., etc. Una classe política privilegiada i força corrupta, tancada sobre si mateixa que rebutja tot control públic popular de les seves escandaloses malifetes i es nega a admetre cap responsabilitat pels seus actes.
