Ja és hora d’acceptar que la pandèmia tindrà moltes més conseqüències que el lamentable fet que haguem de comprovar per enèsima vegada que som éssers mortals, fins i tot quan creiem que ens hem protegit eficaçment dels riscos de viure. La farmacologia desenvolupada en temps record (el problema afectava a occident, no podia haver demora!) sembla haver salvat vides, encara que no sabem si és perquè ja va morir la major part de la població vulnerable quan encara ens deien que el virus s’enganxava a les sabates. El cert és que, ara que ja tenen les coses clares, s’ha vacunat la gent jove i fins i tot la canalla del primer món per evitar, diuen, que no circuli ni muti el virus, mentre al tercer món gairebé ningú no ho està, així que si és per això, continuarà circulant, continuarà mutant.
Bé, acceptem tot allò que el món sembla disposat a jurar sobre la Bíblia que és la veritat. Acceptem que les mesures profilàctiques en general han funcionat, malgrat la dubtosa conveniència d’algunes i les més que qüestionable legalitat d’altres. Acceptem també seguir portant la màscara a les aules, mentre les discoteques recent obertes ens adverteixen de la impossibilitat de controlar que la gent menys sòbria que ja les trepitja la mantingui posada sobre la cara. Acceptant tot això i més, calia cremar a la foguera qui discrepi? Luc Montagnier i Joan Ramon Laporte són dos exemples de científics il·lustres que han decidit expressar en veu alta els seus dubtes sobre l’origen del virus, sobre el procés de vacunació, sobre els eventuals interessos econòmics i polítics d’aquest temps estrany. Per què de sobte han deixat de ser considerats i enaltits com ho eren abans de discrepar?
La majoria no sempre té raó, malgrat que sigui capaç d’imposar com un corró els seus criteris. La història és plena d’exemples de dissidents gloriosos que senzillament es van avançar al seu temps, però que van ser ridiculitzats pels seus col·legues, perseguits pels governants i condemnats a l’ostracisme social o fins i tot a la mort. Amenábar en parlava a Àgora i llavors aplaudíem la idea.
Per acabar-ho d’adobar, ara tenim una sèrie de portals que de forma suposadament objectiva, s’anuncien com portadors de la veritat, capaços de decidir on és la mentida, maliciosa o no. Amb Laporte han fet un exercici malabar: l’expert menteix, diuen, perquè els experts consultats per ells diuen que allò que afirma és infundat. Quin tribunal, que fins i tot pot decidir qui entre experts, qui ho és, sense ser-ho!
Ja hem comprovat en altres àmbits i temes com de mortífera pot ser aquesta cultura de la cancel·lació, nova inquisició curiosament aclamada pels que en el seu dia van criticar la censura franquista i encara de manera més acarnissada, pels seus cadells avantatjats. Molt més que el virus, la dissidència és letal.
