Sé perfectament que frego línies vermelles quan dic això: qui dirigeix la trama del que està passant a Catalunya –i a tot arreu—es diu Pedro Sánchez, habita a La Moncloa, té un munt de problemes irresolts i sap que els adversaris, o més aviat enemics, tampoc no sabrien resoldre’ls, i que això ho percep la ciutadania. Sé que Sánchez és el blanc de no poques ires, com percebo els seus defectes, igual que tothom. El que no faré mai és unir-me al cor dels que criden que tot el que Sánchez fa està malament, com tampoc m’uniré, és clar, als qui tot ho glorifiquen; l’eterna Espanya bipolar.
No estic segur que la meva percepció, i les meves fonts, coincideixin amb el que s’afirma a 600 quilòmetres, però sí que sé que els analistes que consulto s’equivoquen poc: qui impulsa des del darrere el PSC s’asseu a La Moncloa, i Salvador Illa és un executor fidel i eficaç d’aquestes polítiques, que consisteixen a: potenciar el diàleg tant com es pugui amb Esquerra, no donar ni aigua a un Junts que es veu una mica tocat internament i postergar tot el que pugui qualsevol indici d’anticipació electoral.
He vist el govern central molt poc segur de les possibilitats de pervivència del govern de Pere Aragonès, però també segur que, al ritme que va, l’estabilitat interna de Junts encara té menys possibilitats de fer-se amb qualsevol tipus de governació, i menys davant unes eleccions. La sintonia entre Pedro Sánchez i Aragonès continua sent “bastant bona” i Salvador Illa és un positiu braç executor del que li arriba des dels estrategs de Madrid, entre els quals segueix destacant l’omnipresent Félix Bolaños i alguns ‘externs’ que no donen la cara.
Ignoro si amb aquestes dades, que són accessibles a tothom que vulgui recol·lectar-les, es pot teixir un futur de conllevanza entre el govern central i un Govern que, sens dubte, està una mica tocat –el govern central també n’està, però força menys–, però que, en paraules d’un funcionari monclovita “almenys és aquí”. Fa feliç La Moncloa la divisió de l’independentisme català? Personalment, no n’estic segur: retarda l’adopció de solucions i complica qualsevol negociació present i futura. Sánchez, sens dubte, paradoxalment preferiria tenir davant un sol interlocutor, que representés la totalitat de l’independentisme.
D’altra banda, jo diria que això que a Madrid anomenen ‘el problema català’ ocupa un lloc relativament secundari en les preocupacions de l’executiu de Sánchez, angoixat per l’escàndol de les mentides de Grande-Marlaska, pels imminents cops de colze judicials del ‘cas Pegasus’ (postergat, però ni de bon tros enterrat), per les dissidències internes a l’executiu i aclaparat pel ritme frenètic de tants esdeveniments -vaga de transportistes, de sanitaris…–, que superen un govern central en què bastants ministres no es parlen amb altres ministres, en què les dues cares de la coalició se citen gairebé a cara de gos i en què encara no se sap quina solució procurar a la dialèctica amb un Partit Popular que sembla, a vegades, una mica atemorit veient com es les gasten a la capital, però que segueix fort a les enquestes.
Si hagués d’exercir d’endeví, que és un ofici no poc arriscat a la Villa y Corte, jo diria que Sánchez prepara un cop de timó espectacular, que inclogui una certa remodelació –menys que a mitjà termini– al govern, un cop de puny sobre la taula al partit, més velocitat en les relacions amb les autonomies, començant, és clar, per Catalunya, i fins i tot una dimensió nova en el funcionament del grup parlamentari. És clar, són moltes tasques per emprendre-les abans de final d’any, i algunes quedaran postergades. Però el 2023 és el Gran Any de les Eleccions de tota mena i és en aquest terreny, el combat davant les urnes, en què Pedro Sánchez s’ha convertit, perquè a la força els pengen, en un especialista. Atenció a les sorpreses que penso que venen. I si no venen, serà pitjor per a ell, per a l’home que, des del darrere del teló, dirigeix el que passa a l’escenari.
5
2
