Al Rectorat de la UPF hi ha nervis. Les recents notícies publicades sobre un informe o expedient instruït el 2021 contra el professor Vicenç Navarro han provocat una onada d’indignació entre acadèmics i periodistes progressistes que a les xarxes proclamen el seu compromís en la lluita contra els poderosos i abusadors. Jo, per la meva part, que vaig deixar el meu departament universitari després de sofrir una injustícia per a poder recórrer lliurement a la via judicial, no puc més que riure’m amb tant de teatre del dolent. No hi falten voluntaris per fer de Sant Jordi contra un ogre de 85 anys.
Tanmateix, quan fa uns anys vàrem saber que el catedràtic de Sociologia de la UB Jesús de Miguel, germà d’Amando de Miguel i director de tesi del diputat a les corts Pau Marí-Klose, havia estat investigat per la Fiscalia pels delictes d’assetjament sexual, però que no s’havia pogut obrir un judici oral per la prescripció dels fets, el silenci dels politòlegs i sociòlegs fou ensordidor. No recordo tants missatges d’indignació ni tampoc tanta despreocupació per les garanties processals o la presumpció d’innocència com ara. En aquell cas, la universitat no podia anar més lluny que la llei malgrat que la Fiscalia va considerar els fets provats. No hi hagué procés contradictori ni sentència i, per tant, no es podia prendre cap mena de mesura, mentre que en el de Vicenç Navarro la premsa ens conta que fou separat del seu lloc de treball sense saber la base legal de la dita decisió i tothom aplaudeix una autèntica barrabassada jurídica.
Per regla general, els acadèmics són persones intel·ligents i prou racionals que pretenen vendre com a idealisme el mer egoisme. Si ara denuncien obertament a Vicenç Navarro és perquè des del càlcul cost-benefici, estigmatitzar-lo surt de franc, mentre que els beneficis de prestigi i autosatisfacció són més elevats, especialment perquè es tracta ja d’un comportament grupal. En el cas de Jesús de Miguel, al contrari, és millor guardar silenci, perquè fou una persona molt important, deixeble directe de Juan José Linz, el gran padrí dels politòlegs espanyols, i ha exercit una gran influència en la carrera dels investigadors espanyols gràcies al seu paper en la Càtedra Príncep d’Astúries en la Universitat Georgetown i en la Fundació Juan March. La doble vara de mesurar és simple oportunisme.
Per la meva part, no tinc massa dubtes que els relats sobre el caràcter tirànic de Vicenç Navarro són certs i coincideixen amb el que alumnes seus m’havien contat del seu tarannà, però la maldestra gestió del cas i els silencis que el rodegen em semblen molt més interessants que apuntar-me a un linxament mediàtic. En primer lloc, ningú explica per què s’ha tolerat aquest comportament despòtic tants anys quan la resposta és senzilla: les seves connexions amb universitats dels Estats Units eren massa valuoses i, per tant, es tolerava i alimentava un caràcter difícil que patien secretàries i becàries.
Probablement, la seva cara amb els col·legues nord-americans seria just el contrari: la persona més amable i servicial imaginable, perquè tindria molt clar que tot el seu poder a Espanya residia en ser una porta d’accés al prestigi que donen els campus nord-americans. És un mecanisme conegut i repetit als centres universitaris espanyols: el professor que té un peu a una universitat d’elit, descarrega les humiliacions i l’ansietat que li genera aquest context hipercompetitiu sobre els pobres morts de fam patris que somnien fer allí una estada per, algun dia, entrar a un departament. Per això mateix, els seus doctorands sofririen pacientment el tracte degradant, perquè una carta de recomanació s’ho val.
Per altra part, els responsables institucionals de la UPF considerarien que aquests atacs d’ira eren minúcies en comparació al prestigi de tindre el Public Policy Center de la John Hopkins a Barcelona associat a una universitat catalana, perquè, com tots sabem, darrere de l’estació de metro Badalona-Pompeu Fabra tenim la parada Baltimore i és del tot lògic, operatiu i racional combinar els esforços de dos centres educatius separats per un oceà per a oferir l’excel·lència acadèmica als seus alumnes. Les decisions absurdes per cercar un grotesc concepte de prestigi acadèmic no hi tenen cap relació en aquest assumpte.
Per tant, com Vicenç Navarro era extremadament útil per als equips gestors de la UPF i el seu professorat, les violacions dels drets o atemptats a la dignitat d’uns subordinats eren un mal menor. A més a més, la necessitat d’explotar les seves influències també explica un fet insòlit que no s’ha destacat prou: Navarro continuava actiu a un centre a l’edat de 83 anys. Anomenat catedràtic emèrit segons la normativa de la seva universitat després d’arribar als 70 anys, s’havien ampliat les seves funcions i responsabilitats en contractar-lo com a codirector del Public Policy Center i del seu Màster en Polítiques Públiques via la Barcelona School of Management, un centre adscrit a la UPF.
És ací on topem amb l’elefant a l’habitació que tothom pretén ignorar: aquests centres adscrits són de titularitat pública o privada? Per quines normes internes es regeixen? Estan subjectes al dret administratiu com les universitats o són una fugida dels controls per afavorir pràctiques qüestionables? Un dels fets insòlits que s’obvia és que les secretàries de Navarro eren personal contractat laboral. A les universitats, sols els càrrecs orgànics més importants de direcció compten amb assistents personals, però, a més, formen part de l’estament del Personal d’Administració i Serveis (PAS), que són majoritàriament funcionaris i suposen el gruix dels afiliats als sindicats. És a dir, el PAS no sol patir els abusos dels professors, perquè tenen seguretat laboral i mecanismes efectius de representació. Són els estudiants, els doctorands i els investigadors i professors sense plaça fixa les peces més febles d’aquest engranatge i seves les víctimes habituals.
Aquestes qüestions s’amaguen sota un confús relat sobre l’informe o expedient que va suposar la fi de la relació laboral de Vicenç Navarro amb la BSM-UPF sorgit arran d’una denúncia formal presentada el 2021, quan, en veritat, fou una carta enviada a la John Hopkins en 2019 per una treballadora depenent d’aquesta universitat la raó de l’actual desenllaç. Tot es mou quan una ciutadana dels Estats Units presenta una queixa a una universitat nord-americana i l’estela de Vicenç Navarro comença a declinar, perquè allí sempre has de ser simpàtic i educadament servicial davant d’ells. És llavors quan deixa de ser útil i es pot posar fi a la incòmoda situació.
El problema és que la Barcelona School of Management ha demostrat ser incapaç de complir amb els mínims legals que exigeix obrir un expedient sancionador, un fet notable si tenim en compte que la seva especialitat és formar gestors. Segons el comunicat emès per la UPF, en algun moment de 2021 es va rebre una denúncia formal pels abusos del professor Navarro i el 31 de maig es va decidir discontinuar la seva relació laboral com a resultat de la investigació. En primer lloc, no puc deixar de preguntar-me si a la UPF hi ha una Facultat de Dret, perquè el comunicat és simplement demencial. Discontinuar una relació laboral és una figura pròpia dels contractes fixos discontinus que permeten paralitzar la prestació de serveis del contracte durant una duració determinada, però, a més, Vicenç Navarro afirma que presentà la seva jubilació el 31 de maig. Dona per a un article a una revista especialitzada en Dret laboral explicar això de discontinuar un treballador de 83 anys amb un contracte de professor emèrit que, en principi, és compatible amb la jubilació. Abans de res, hi ha molt per aclarir sobre les figures contractuals que ha utilitzat la UPF durant anys en aquest cas.
En segon lloc, si la decisió de discontinuar fou l’aplicació d’una sanció administrativa, és necessari el corresponent expedient sancionador. Ací sols hi ha un suposat informe o expedient que dos anys després s’ha filtrat al periòdic eldiario.es, però que no sabem com s’ha instruït ni sota quines garanties. Els protocols de la UPF en l’article 7.4.3 recullen el principi d’audiència i estableixen com a primera diligència informar a l’investigat de l’obertura de l’expedient i prendre-li declaració sobre els fets, però els genis de la BSM s’oblidaren d’informar a Vicenç Navarro o prendre-li declaració. Aquest oblit ja invalida l’expedient i demostra una parcialitat manifesta que, juntament amb les filtracions, donen a Vicenç Navarro base legal per querellar-se contra la BSM-UPF; però, encara més esfereïdor, la rectora de la UPF, una persona que sense cap mena de dubtes té tan poques llums que pot fer ombra a un far, ha titulat el seu comunicat amb el següent text: Comunicat de la Universitat Pompeu Fabra arran del cas d’assetjament publicat en mitjans de comunicació.
Algú li haurà d’explicar que l’assetjament laboral també és un delicte i no s’ha d’atribuir públicament la seva comissió a ningú sense afegir el clàssic “presumpte” o “suposat”, especialment quan l’expedient instruït no ha respectat principis mínimament exigibles com el d’audiència i el de contradicció i s’ha violentat una confidencialitat que genera un perjudici a l’honor i la imatge de l’investigat, qui ara està legitimitat per prendre les accions legals oportunes contra la BSM-UPF. Encara més, la rectora també ens ha anunciat que d’acord amb els protocols d’assetjament obrirà una investigació retrospectiva sobre els fets, quan l’article 7 d’aquests protocols limita els expedients al personal de la UPF i Vicenç Navarro s’ha jubilat definitivament i ja no hi treballa.
Finalment, un bon advocat hauria d’informar a les secretàries que, per la seva condició de víctimes, poden emprendre accions legals contra la BSM-UPF per la via civil per exigir les corresponents indemnitzacions pels danys que patiren, especialment ara que la BSM-UPF i la seva rectora han reconegut públicament que hi hagué assetjament i, fins i tot, varen instruir un expedient sancionador que ho demostra. Hi ha una greu responsabilitat subsidiària en els gestors d’aquest centre i se’ls hauria de fer pagar com correspon i, gràcies a la seva irrefrenable incompetència, el cas està guanyat. Això sí que seria preocupar-se per les víctimes i no instrumentalitzar-les per fotre-li una bufetada a un col·lega que et cau malament.
5
3
