Arribem a la meitat del mandat dels governs municipals sorgits de les eleccions del 28 de maig del 2023. De les eleccions i dels pactes, alguns d’última hora. Com el que hi va haver a Barcelona, literalment dues hores abans del ple en què estava prevista l’elecció de Xavier Trias. Havia arribat a un acord amb Ernest Maragall. Dos veterans de la política, amb un llarg full de serveis, havien fet un esforç –en part contra elements dels seus propis partits– per fer possible el que l’unionisme ja havia impedit quatre anys enrere, que hi hagués un alcalde independentista a la capital del país. Maragall havia estat la víctima el 2019. I, el 2023, després d’assolir esportivament un pacte amb Trias perquè no li passés el mateix, va veure repetir l’operació. El 2019, van ser el PSC, els comuns i Manuel Valls. El 2023, el PSC, els comuns i el PP. Ara fa dies que els comuns i el PP diuen pestes de l’alcalde que van escollir, Jaume Collboni. És la política real. No la desitjable.
Des del Grup Món, posem aquests dies el focus en els municipis amb motiu de l’equador del mandat. Aquest cap de setmana, Món Terrassa ha publicat una extensa informació sobre l’operació que intenta Vox a Terrassa, on recorren a l’agitació més primària i l’alarmisme social amb menys escrúpols per intentar desgastar l’alcalde, l’independent Jordi Ballart, amb l’objectiu de fer-li impossible la reelecció. I el PSC fa un paper ambigu, amb la idea que si cau el seu antic militant –Ballart era alcalde amb el PSC quan va trencar amb el partit pel 155, no per independentista, sinó per vergonya democràtica– ells seran allà per recuperar la cadira.
Dimarts al vespre, el Tot Barcelona publicarà una anàlisi sobre el que han representat els dos anys de govern de Collboni en solitari. Abans, avui i demà, El Món mira també cap a dos municipis claus: Sant Cugat del Vallès i Girona. Les dues úniques poblacions que freguen o superen els 100.000 habitants –Sant Cugat en té 98.600 i Girona, 106.000 i escaig– i tenen un alcalde independentista. Hem entrevistat Josep Maria Vallès (Junts) i Lluc Salellas (CUP). Tots dos governen en coalició amb altres partits de l’àmbit sobiranista. I tots dos saben que l’Ajuntament, el municipi, és la primera trinxera de l’administració.
En poblacions que no són grans urbs –a Catalunya, totes excepte Barcelona–, els alcaldes saben que la seva primera i principal obligació són les necessitats locals. No se’n poden oblidar. La gent els atura pel carrer i la proximitat és suficient perquè molts veïns sàpiguen què fan o deixen de fer sense que calgui que surti als mitjans de comunicació. Per això tendeixen a mantenir la prudència a l’hora de parlar de qüestions que sobrepassin l’àmbit municipal. Però també són conscients que el municipalisme, precisament per la proximitat amb els ciutadans, pot ser una plataforma des de la qual reconstruir o reorganitzar l’independentisme. Ningú coneix millor que els alcaldes les insuficiències de les estructures que depenen de l’Estat espanyol. Per això no és casualitat que existeixi l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que dissabte que ve fa a Girona la Trobada Nacional d’Electes Locals, amb una conferència inaugural titulada Reptes i objectius del municipalisme en clau de construcció nacional. Si l’unionisme considera un objectiu prioritari evitar que un sobiranista governi Barcelona és per alguna cosa.
