La frivolització dels drets lingüístics dels catalanoparlants no té límits, ni tan sols en les institucions pròpies del país. Fa anys que dura i va en augment. L’administració està instal·lada en una posició que consisteix a fer veure que es preocupa d’aquests drets –emparats per la llei– però sense arribar a l’extrem de fer res efectiu per fer-los respectar. La falta d’eficiència, en alguns moments, i la manca de convenciment, en altres etapes, són els factors que determinen aquesta situació i contribueixen a l’erosió galopant de l’ús social de la llengua.
En tenim un nou exemple en la resposta de la consellera de Salut de Salvador Illa a una pregunta parlamentària d’ERC, publicada aquest dimecres a El Món. En aquest document lliurat a la cambra, Olga Pané, admet que el català “té una especial rellevància atesa la necessitat de facilitar un entorn de màxima proximitat als usuaris dels serveis públics sanitaris, i per tal de garantir la fluïdesa en la comunicació i identificació adequada dels problemes de salut”. Però tot seguit admet que hi ha un elevat grau d’abandonament dels sanitaris que fan cursos de català i els exculpa perquè han de compatibilitzar la “tasca assistencial” amb el gran esforç que requereixen les classes per aprendre la llengua del país. El cert és que la llengua del país en un altre país seria requisit sine qua non per treballar en la sanitat pública. El fet que no sigui obligatòria la situa en una posició subalterna que, indefectiblement, fa que els sanitaris que només entenen el castellà pensin que aprendre català és una qüestió secundària i que res no justifica que hagin de dedicar-hi hores del seu lleure.
Independentment de si Pla va dir o no va dir que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres –a tots els autors cèlebres se’ls atribueixen frases falses o parcialment falsejades–, pel que fa a Catalunya sí que hi ha una diferència entre un espanyol de dretes i un d’esquerres: la retòrica. Per això Pané –catalana convençuda de la seva espanyolitat–, respon a ERC glossant la importància del català en la sanitat. Un conseller imaginari –i inimaginable– del PP respondria sense miraments que els metges el que han de saber és medicina, que el castellà és una de les llengües oficials a Catalunya i que ja serveix per atendre els pacients. Una consellera del PSC no diu això, però actua com si ho pensés. Per això el seu departament troba que no cal fer res en casos com el de la Dexeus, en què un metge va arribar a insultar per escrit una pacient que es va negar a parlar en castellà, i justifica el menfotisme dels sanitaris que deixen a mitges els cursos de català pagats amb recursos públics.
