Venien de la “revolució permanent”. No pas els socialistes, que van abandonar tota idea de revolució fa decennis. Els de Podemos, entre els quals, imagino, encara n’hi ha de trotskistes. Vet aquí la darrera desfeta de Lev Davidovich: la revolució permanent s’ha apaivagat en diàleg permanent. No ho dic jo, sinó la ministra de Política Territorial i portaveu del gobierno, Isabel Rodríguez. Instal·lats en aquesta dialèctica de gent que s’entén, raona la ministra, no cal cap taula de diàleg perquè el diàleg és permanent, atès que el conflicte s’ha acabat.
Arran d’aquest judici taxatiu, el president Aragonès va saltar com una molla a dir que no es pot tancar l’assumpte així, de vespres a completes; que el conflicte no s’ha resolt i, per tant, res no s’ha acabat. Semblava tan ferm en la seva convicció com els crits d'”aquí no s’ha acabat res!” dels manifestants contra la passada cimera Espanya-França i el nou tractat d’amistat entre els dos països amb plena ignorància de Catalunya, que el seu govern va tractar de torpedinar. La manifestació; no la cimera.
De cap manera, diu ara Aragonès, el conflicte no s’ha acabat. Aquests girs copernicans sovintegen en política, però això no els eximeix pas de l’obligació de donar algun tipus d’explicació, per minsa o inversemblant que sigui, si més no a cura dels fidels seguidors. Aleshores, s’ha acabat o no s’ha acabat el que sigui que pugui acabar-se? Depèn de quina cosa concreta es tracti.
Pel que fa al referèndum –una cosa ben concreta, i ja no parlem de la independència, encara més concreta, concretíssima– l’assumpte sembla acabat, tancat, mort. Ha estat sempre el criteri públic i privat del president Sánchez. Ho va reblar fa poc el ministre Bolaños: deixeu tota esperança i torneu a la normalitat autonòmica o, millor dit, marxem tots pel camí de la Constitució, cap a la nova normalitat autonòmica. Al govern d’ERC ja li va bé la perspectiva, car s’ha compromès a moure’s dins del marc constitucional, on és òbviament impossible encaixar-ne cap referèndum. La il·lusió d’un nou referèndum s’ha acabat, està sepultada i, al damunt li han posat la creu de la no-desjudicialització, com l’estaca al cor del vampir.
A canvi, Pedro Sánchez, Pedro el reformista, Pedro el patriota, té guanyades les eleccions legislatives. Amb l’esquerra espanyola ha fet reformes socials per revifar l’esmorteït estat del benestar i, amb la catalana, ha cohesionat l’Espanya de la unitat de destí en allò que és universal. Ha tancat el Procés, expressant l’esperança de portar el president Puigdemont davant els tribunals espanyols.
L’admonició del president Aragonès, doncs, es refereix a l’altre factor concret en joc, la taula mateixa, la taula com a mitjà i fi de l’estratègia d’ERC, la taula en si, que diria el filòsof, la taula com a símbol místic. El símbol mateix del diàleg. És indigne, fins i tot pecaminós, menysprear-la, donar-la per acabada com una construcció extraordinària, una andròmina del passat, com diu amb típica esquerperia manxega la ministra. El diàleg, l’essència mateixa de la democràcia, no pot acabar-se; ha de continuar, ha de ser permanent.
El mateix que diu la ministra, oi? On rau la diferència? No es troba en la idea mateixa del diàleg, que n’és comú perquè és innòcua, sinó en la seva posada en escena, en fer-se veure dialogant, encara que sigui sobre el sexe dels àngels. La diferència està en la deferència. Les aparences, com sempre.
Té mèrit l’omnipresència d’Oriol Junqueras en l’esfera pública catalana predicant a tot arreu l’evangeli de la taula de salvació dialogada. L’única estratègia possible, a la qual s’han d’afegir els altres, en comptes d’anar sense rumb per la vida. És veritat que, atesos els resultats fins aleshores, el camí predicat, més que una via lluminosa cap a la victòria, sembla una via al calvari. És la mentalitat sacrificial que s’expressa en al·locucions carregades de fogosa retòrica de l’estel de la tramuntana.
La seva dèria per la fracassada taula, a despit de totes les potències del mal, l’hemeroteca inclosa, sembla una bogeria tan furiosa com la d’Orlando per la traïció d’Angèlica. Davant una situació tan greu, tenim una alternativa: viatjar a la Lluna per tal de retornar la raó al nostre home o bé esperar que, com deia Poloni, de Hamlet, hi hagi algun mètode en la seva bogeria.
Ambdues coses igualment realistes.
22 
2 
