Mentre la difunta reina d’Escòcia recorre les nacions del que va ser el seu regne i fa més evident que mai per què el rei d’Espanya ja no tornarà a ser el rei de Catalunya, milers de persones han sortit al carrer per deixar claríssim un missatge. Ni derrota ni rendició. Amb totes les baralles i tot l’estrès posttraumàtic que es vulgui, amb decepcions i frustracions, amb espifiades i encerts monumentals: no ens rendim i no ens donem per derrotats.
La pregunta de la Diada era: malgrat totes les pandèmies, crisis, divisions, depressions i repressions, l’independentisme és encara l’eix polític central del país?
La resposta que aquests dies hem anat donant és claríssima: sí. Encara que això pugui semblar un circ amb cent pistes, encara que tothom s’acabi barallant amb tothom, encara que es pugui discutir si eren 150.000 o 700.000 o ni una cosa ni l’altra, no ens hem mogut d’on érem. Ni avançat ni retrocedit.
De derrota, res. De victòria, tampoc. Empat. Amb pèrdues i daltabaixos importants per a les dues parts.
Faríem bé d’adonar-nos que això és un èxit inqüestionable per a l’independentisme, un èxit que convida a una gestió intel·ligent: la repressió de l’Estat, avalada per una gran majoria política i social a Espanya no està funcionant.
Com se surt d’Espanya? On està la sortida? Aquestes són les preguntes que la Diada del 2022 no pot respondre. No és tan senzill. Si ens fixem en la història de les independències americanes, segur que trobem algunes pistes, que cal adaptar a Europa i al segle XXI: no hi ha cap via fàcil ni ràpida i totes tenen costos dramàtics, que cal assumir abans de plantejar un segon torcebraç, que és perfectament viable, com bé saben i temen els que es creuen amos eterns de l’Estat.
Hi ha una via democràtica, dificilíssima però no impossible, que passa per assolir una majoria social incontestable, inassumible per a l’Estat: per damunt del 60% i sòlida com una roca. Aquesta via podria portar a un referèndum? Tard o d’hora, sí, però seria recomanable recordar el que deia Alex Salmond fa unes setmanes: a Escòcia va costar anys i panys obrir aquesta via i trobar un primer ministre britànic molt, molt agosarat, com Cameron. A aquest li va sortir bé la jugada: si arriba a perdre el referèndum, encara estaria tancat a la Torre de Londres i passaria a la història com l’idiota i traïdor que es va carregar Gran Bretanya. I la sortida d’Escòcia no hauria estat gens, gens fàcil, si és que s’hagués acabat produint.
La segona via és la resistència pacífica massiva, a l’estil Gandhi. Per ser efectiva i tossuda, clar, hi ha d’estar d’acord una amplíssima majoria i ha de durar uns quants anys, fins a esdevenir prou emprenyadora i bloquejadora com per forçar alguna mena de negociació.
La tercera és la de la força, la revolta. El gran tabú, allò que s’anomena “l’elefant a l’habitació”, massa gran per ignorar-lo, però que simplement no s’esmenta, com si no hi fos. No ens enganyem: ara mateix és una hipòtesi impensable.
No n’hi ha gaire més, com a molt, una combinació d’aquestes tres.
En totes tres situacions, cal assumir que l’Estat utilitzarà el grau de violència que més li convingui: pot passar fàcilment dels jutges als soldats i als tancs, sense manies. Aquesta és una de les grans lliçons de l’1 d’octubre i dels cinc anys de repressió: faran el que calgui, hi hagi les víctimes que hi hagi, i donen per descomptat que la majoria de l’opinió pública espanyola hi donarà suport. No està de més tenir-ho en compte.
Què es pot fer? Aguantar, aguantar i aguantar fins que s’aclareixin les idees. Aguantar a Catalunya i aguantar a Brussel·les. I no creure en els miracles ni en solucions ràpides i màgiques. Determinació, donec perficiam, sí, però sense somiar truites.
Es pot entendre que l’entusiasme o la desesperació portin molta gent a imaginar o desitjar que passem a l’ofensiva, encara que sigui sense estratègia i sense calcular fins on arriben les pròpies forces. Però així, sento dir-ho, és justament així com es perden les batalles i les guerres plantejades a base d’estratègia testicular. De moment, no és un èxit petit resistir. És hora de fer trinxeres, de fortificar, de consolidar, de preservar uns mínims d’unitat i de respecte mutu.
Espanya no és invencible, com no ho és Rússia, tal com està demostrant Ucraïna al món sencer. La història de les descolonitzacions americanes és una bona referència, que no tenim mai en compte. La qüestió rau en els costos i en les probabilitats d’èxit.
En qualsevol cas, la Diada ens diu, una vegada més, que Espanya no està guanyant la partida, en absolut. Tampoc no l’està perdent. De moment, continua disposada a tot, perquè li surt de franc, llevat d’algunes pèrdues sensibles en reputació internacional, que, acostumada com està a l’autarquia, a més d’intoxicada de nacionalisme imperial, potser tampoc no importen massa en el món cap al qual anem…
Però continuem en l’empat. No ho oblidem: no és poc tenint en compte contra qui juguem. Hi ha partit. I serà llarg.
1
