Ja és oficial que els dos principals partits nacionals seran liderats els pròxims anys per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Tota la renovació que ens poden oferir Junts i ERC és posar a la direcció alguns joves formats a l’escola d’estiu del partit. Però manar, ostentar el poder orgànic, han decidit que correspon als mateixos que varen prendre les decisions l’any 2017 i que ens han portat fins on som avui. Aquest és el panorama dels pròxims anys a Catalunya.
El sentit comú ens diu que qualsevol empresa que hagi fet fallida, sigui un restaurant o una multinacional, ha de canviar de direcció per remuntar. I perdre la majoria independentista, que era la continuació natural de la majoria nacionalista que sempre havia existit, és entrar en fallida. Algú pensa seriosament que la gent tornarà a omplir el restaurant sense canviar de xef o que els bancs tornaran a deixar diners a la multinacional sense canviar el director general?
Junts i ERC varen ser incapaços de guanyar les últimes eleccions (qui guanya o perd, sempre, és la suma dels dos) però si han entès el missatge ho dissimulen molt bé. Viuen instal·lats en l’absurda pretensió que els qui històricament els hem votat tenim l’obligació de continuar-ho fent encara que no ens proposin res que tengui sentit. Fins al punt de negar-se a assumir cap responsabilitat dels fracassos electorals continuats.
I tenen una altra cosa en comú: primer ERC i després Junts han optat per un gir conservador. En el moment en què la gent es va distanciant de les formes tradicionals de fer política, ells han decidit que cal alinear-se amb l’establishment. Quan l’independentisme era percebut més que mai com un moviment de ruptura, s’ha decidit que no hi ha d’haver ruptura i que ara és el moment de tornar a fer política com s’havia fet tota la vida.
No pretenc dir amb això que Junqueras i Puigdemont siguen igual de responsables de la desfeta de l’independentisme institucional. El seu diagnòstic, la seua estratègia, el seu discurs i la seua forma de liderar són molt diferents. Són un tàndem peculiar, que es retroalimenta, justament, perquè són antagònics. Però la rivalitat i el recel mutu, l’enemistat manifesta, els ha acabat definint als dos de manera irreversible.
La gran paradoxa és que Puigdemont no hauria pogut immolar-se pactant amb el PSOE a canvi d’un munt de promeses que no s’han complert si abans Junqueras no s’hagués immolat pactant amb el PSOE igualment a canvi de res. Només perquè ERC s’havia estavellat primer, i Junts “no és ERC”, ens han pogut vendre dues vegades el mateix producte avariat: la investidura de Pedro Sánchez com a estratègia “independentista”.
Els partits són lliures de fer el que considerin oportú i la gent ja decidirà si considera oportú donar-los el vot. Però com a moviment hi ha coses que no ens poden permetre. Per exemple, que les opcions de canvi i renovació avui siguen només votar l’extrema dreta o l’extrem espanyolisme. El mapa polític està tan capgirat que pretendre fer la travessia amb els mateixos capitans és poc menys que suïcidi.
No sabem quant durarà aquest dia de la marmota. Ara com ara, Puigdemont i Junqueras són útils per a fer-se la guerra entre ells, que d’això en saben molt. Però no són útils per a plantar cara a l’Estat ni al govern espanyolista que han contribuït a situar al capdavant de la Generalitat. Puigdemont pensa que no li toca a ell retirar-se perquè té molts més vots que Junqueras. Junqueras pensa que no té culpa de res i que pot remuntar la situació si el deixen ser candidat.
El que sabem amb certesa és que ni Puigdemont ni Junqueras tornaran a guanyar unes eleccions. Que junts i barallant-se no tornaran a recuperar la majoria independentista. Que després de pactar amb el PSOE i fracassar no tenen credibilitat per sostenir el conflicte amb l’Estat que cal per assolir la independència. Per tant, ara ja ho podem dir alt i clar, o apareixen noves opcions polítiques o la decadència electoral de l’independentisme serà llarga i dolorosa.
