Quan érem petits, vèiem aparèixer els senglars de forma fugaç a la carretera, i l’escena ens transportava a l’edat mitjana. Trobàvem simpàtics i inofensius aquells animalons que ens feien pensar en l’Obèlix i en les caceres amb arc i fletxes. Alguns pagesos il·lustrats ja van fer sonar l’alarma ben d’hora, però ja se sap… qui escolta la pagesia? La majoria vam trobar encantador que hi tornés a haver vida silvestre als nostres boscos, quan també ens semblava ideal que la superfície arbrada creixés any rere any, perquè teníem la impressió que derrotàvem el gran monstre dels incendis forestals. Avui en dia, els boscos ocupen més espai que en l’època medieval, sense braços per fer-se’n càrrec, i el boscam és ple de bèsties peludes que es multipliquen, lliures de l’amenaça dels depredadors o de la caça sistemàtica.
Fins que va arribar la pesta porcina, els porquets amb ullals no feien nosa. És cert, havien començat a espantar els nens a les urbanitzacions, i després als barris metropolitans. Però com que es tractava d’animals que no solen atacar els humans (amb notables excepcions), i que viuen cada cop més de la brossa, es va establir una convivència curiosa, com aquella amb els cangurs que ens pot sorprendre quan viatgem a Austràlia; gairebé passen a formar part del paisatge humà. Va caldre una epidèmia de les grosses, o sigui de les que fan trontollar l’economia, per tal d’adonar-se del que havíem fet. Una falsa concepció de l’ecologia, aquella que no vol que es mori ni es mati cap ésser, la dels urbanites que s’esgarrifen dels cicles naturals, ens va portar al precipici actual. La pesta va obligar a confinar grans zones i a sacrificar els porcs per al consum, els de granges, per temor que la malaltia es contagiés.
La Catalunya dels deu milions, vista a través del filtre de la catàstrofe, vindria a ser una cosa semblant. Durant anys hem trobat bo, saludable i simpàtic que la població creixi desmesuradament. És més, ens hem enorgullit de generar un model econòmic, social i laboral que es basa en la quantitat i no pas la qualitat. Omplim no ja els boscos, sinó les platges i les ciutats, de persones que són explotades de forma salvatge per produir serveis barats; i alhora omplim les nostres ciutats de visitants que consumeixen aquests serveis barats. Eliminem les barreres tradicionals que asseguren la contenció demogràfica, i ja tenim el desastre anunciat. La superpoblació i l’impacte del turisme massiu fa que es disparin els lloguers, i les nostres ciutats es converteixen en jungles urbanes on ja no es persegueix ni la humanització, ni la dignitat del treball, ni la millora educativa, cultural i ètica.
Encara ens creiem la faula que allò que va servir per crear l’epopeia olímpica del 1992, i en part el desenvolupisme pujolista, continua fent-nos servei tres dècades més tard. Encara busquem l’adulació dels estrangers, les glopades de visitants, el ser melic del món i terra de pas, així com la instauració d’un sistema de rendes immobiliàries i de guinguetes públiques que, per als que s’ho poden permetre, resulta tan atractiva com podia ser la societat romana a les acaballes de l’imperi d’Occident. Oblidem el país industrial, els principis del treball digne, el valor de l’estalvi i la producció, i busquem l’especulació generalitzada. Inflem la bombolla sense gaire recança. Passem dels sis milions olímpics als set, i als vuit, i ho trobem fabulós, de fet ho pregonem com si fos una mostra d’èxit; fins i tot ens delim en la fantasia d’arribar als deu milions.
Les xifres estratosfèriques d’usuaris d’aeroports, de creuers i del consum banal encara ens fan trempar. Mentre perdem empreses, crucifiquem els autònoms i menyspreem la suor del front, ens agafem als rànquings de les xarxes socials, que persegueixen bellesa, estètica i seducció. Ens fa feliços viure al país més desitjat, visitat i fotografiat. El mal és que no som capaços de relacionar directament aquest model caduc amb els grans reptes que sí que veiem; la pèrdua de l’idioma català i la minorització de nosaltres els aborígens, la tensió als serveis públics, la fuga de talents, la colonització per part dels expats, les grans onades migratòries, la frustració dels joves, la crisi de la natalitat… quan hi ha una connexió més que evident entre ambdues coses, perquè formen part d’un mateix sistema. Ens adonem de les repercussions del nou model, però no en veiem l’arrel.
I l’arrel es troba, sens dubte, en el creixement desbordat, i en la mentalitat que l’acompanya. No ens acabem de conformar amb els tòpics del català modèlic d’abans, el senyor Esteve que estalviava i bastia un negoci a poc a poc, sense riscos ni bogeries. Preferim la follia d’una febre d’or que porti creixement fàcil i desorbitat. Això ens fa mal, ja que la nostra pàtria humana, com també la pàtria dels senglars, és més tractable si no rebentem les costures de l’hàbitat, sigui al bosc o a la ciutat. Amb la mateixa alegria que hem deixat créixer senglars, perquè ens divertien i no feien cap mal, hem deixat que al món dels humans, la desmesura ens governi. Al capdavall, només caldria tornar a un principi que entronca amb el sentit comú; pocs senglars, pocs problemes. És evident que les comunitats modestes tenen problemes modestos, mentre que les comunitats galopants tenen problemes galopants. Si no volem ser deu milions de porquets en crisi, més val que fem alguna cosa.
