Després de trenta-un anys treballant com a odontòleg al sistema sanitari públic, puc afirmar sense por d’equivocar-me que mai havia vist el personal tan cremat com avui. Ni tan sols a la funesta època de les retallades del període 2010-2015.
Situem-nos, però, en el moment actual. Venim de dècades de qui dia passa, any empeny, una filosofia de supervivència. Anys —molts anys— sense planificació sanitària mentre es produïa un desequilibri flagrant entre oferta i demanda, que no requereix cap doctorat en economia per entendre-ho. En menys de dues dècades, la Catalunya dels sis milions d’habitants ha passat a vuit, mentre els professionals encarregats de tenir cura de la seva salut o bé han anat disminuint o no han crescut en la mateixa proporció. Afegim aquí l’envelliment de la població —les persones de més de 65 anys representen ja el 20% de ciutadania catalana—, més complexitat i cronicitat de les patologies, i una societat cada vegada més empobrida i amb més problemes socials, econòmics i de salut mental.
Si posem la lupa a l’atenció odontològica, podem observar que el nombre de dentistes ha crescut de manera exponencial entre el 2000 i el 2024. Els professionals col·legiats han augmentat un 140% al conjunt de l’estat. A Catalunya, l’any 2000 hi havia 2.532 dentistes col·legiats (un per cada 2.494 habitants), i el 2024 n’hi havia 6.293 (un per cada 1.281 habitants), segons un estudi del Consell General de Dentistes. El mateix organisme admet que aquesta tendència ha generat un excés de professionals, problemes de desocupació i l’emigració forçada de molts companys a l’estranger, ja que la demanda real de serveis no creix al mateix ritme que el nombre de titulats.
I aquí és on apareix la gran paradoxa. Com pot ser que, amb una quantitat ingent de dentistes, el servei públic odontològic sigui tan discret, tan mal planificat i tan insuficient? Cal recordar que tenim la Llei 12/2020, de 13 d’octubre, que garanteix, després de dècades d’ignorar la salut bucodental de la població, una ampliació dels serveis dentals a la sanitat pública. Tenim la llei, tenim els professionals, tenim una població amb unes necessitats assistencials… quin és doncs el problema?
El passat 10 de febrer, l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) va rebre el projecte de decret que ha de desplegar la llei, per fer-ne una revisió i, si s’esqueia, presentar les al·legacions pertinents. El malestar entre el col·lectiu, un cop analitzat el text, és més que evident.
El Parlament de Catalunya va aprovar l’any 2020 una llei clarament garantista, amb l’objectiu explícit d’ampliar drets en matèria de salut bucodental. Tanmateix, aquest projecte de decret, per la via reglamentària, desfà bona part d’aquella ambició.
Tal com vam exposar a les nostres al·legacions, “d’acord amb els principis de jerarquia normativa i seguretat jurídica, una norma reglamentària no pot alterar el contingut essencial d’un dret subjectiu reconegut per una llei —exigible davant l’administració— ni condicionar-ne l’exercici mitjançant elements aliens a la voluntat del legislador”. I, tanmateix, això és exactament el que fa el projecte: introdueix criteris restrictius d’accés efectiu —prioritzacions pressupostàries, condicionament a la disponibilitat de recursos i calendaris oberts— que no consten en cap punt del text legal aprovat.
En un articulat extens i feixuc, hi ha dos punts que destaquen de manera especialment preocupant. El primer és l’eliminació dels tractaments a les dents temporals afectades per càries o infeccions. Sis anys després de l’aprovació de la norma, l’administració reconeix, amb una naturalitat sorprenent, que “determinades necessitats de salut bucodental reconegudes per la llei catalana no estan plenament garantides i requereixen una concreció”. És a dir, es va començar la casa per la teulada i ara es pretén corregir l’error retallant drets.
Un cop assumides —i normalitzades— totes les mancances del sistema, el segon punt és conseqüent amb el primer: obrir la porta a l’externalització. “Quan per raons d’eficiència o d’equitat en l’accés, les prestacions incloses en el Programa d’atenció dental de Catalunya no puguin ser prestades pel corresponent equip d’atenció primària, el Servei Català de la Salut podrà autoritzar-ne la subcontractació”. Externalització, privatització, qualsevol sinònim és vàlid.
Tot plegat resulta encara més difícil d’acceptar si tenim en compte que l’Oficina de Salut Bucodental i la seva Comissió Assessora han disposat de cinc anys per fer complir la llei. A hores d’ara s’haurien d’estar implementant els serveis garantits a la població, en comptes d’això s’anuncia la retallada d’aquests serveis.
Davant la crisi sanitària actual i les protestes dels professionals del sistema, la resposta dels responsables polítics consisteix a dir, de manera més o menys vetllada, que hi ha el que hi ha, que no hi posaran més recursos i que tot passa perquè el personal existent encara treballi més.
Al voltant del 32% de la població de Catalunya té una assegurança privada de salut. Un percentatge en constant creixement des de fa més de 10 anys. Potser el que passa és que el sistema funciona exactament com volen que funcioni.
