Els resultats de les pròximes eleccions europees seran llegits en cadascun dels països de la Unió en estricta clau interna. Però em fa l’efecte que aquestes eleccions transcendentals tenen una clau global –que certament tenyeix totes i cadascuna de les lògiques internes de tots els països-, perquè poden representar la derrota i el punt final d’un ideal europeista que es va posar en marxa en acabar la Segona Guerra Mundial i que ha presidit vuitanta anys de la vida no tan sols del continent, sinó de tot el món. Un ideal que va ser durant dècades un far d’esperança per als que hi eren, per als qui s’hi anaven incorporant i per als qui no hi eren, però hi voldrien ser. I que ara pot ser derrotat no per aquesta o aquella força política, tan sols, sinó per la pèrdua de la seva capacitat esperançadora. En les eleccions europees es pot arribar a certificar la mort d’aquest ideal europeista, constatant la indiferència de la majoria de la població i el creixement de propostes que donen aquest ideal per caducat i demanen substituir-lo per concepcions i objectius que hi van en direcció contrària. No dic que l’endemà de les eleccions desaparegui la Unió Europea com a estructura de govern i de poder, però sí que és possible que es doni per cancel·lada una determinada idea d’Europa, que en els últims vuitanta anys havia encarnat un dels models de societat i de política més exitosos de la història de la humanitat en termes de progrés, llibertat i justícia.
Europa ha estat moltes coses, al llarg de la història. Políticament i geogràficament. Els límits geogràfics no són clars, sobretot si es mira cap a l’est. I políticament, a Europa neix la il·lustració i la democràcia, però també el feixisme i el nazisme i les idees que porten al totalitarisme soviètic. Europa ha estat envaïda, de vegades, i altres vegades invasora i colonitzadora. En acabar la Segona Guerra Mundial –només dues dècades després de la primera i competint les dues en capacitat destructiva- un continent devastat en el qual la prioritat és evitar una nova guerra tria –amb el suport necessari dels Estats Units- un ideal i un model de societat, simbolitzat per un lent procés cap a la unitat europea. Una idea d’Europa, entre totes les possibles: un procés de flexibilització de les fronteres i de lliure circulació de productes i persones, rebaixant el poder dels estats nació, però sense desmantellar-los, superant-los per dalt. I políticament i socialment un model de democràcia liberal que, a través d’un pacte fundacional entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia (és a dir, entre la dreta i l’esquerra que s’havien enfrontat a les temptacions totalitàries) que desembocaria en l’estat del benestar. La suma de tot plegat crea un model de societat on els equilibris entre llibertat, seguretat, creació de riquesa i repartiment equilibrat d’aquesta riquesa semblen dels més eficients aconseguits mai per la humanitat.
El model europeu esdevé prou potent per a ser atractiu per als que hi són a prop, encara que no participin en la seva fundació. Geogràficament, neix en el centre de l’Europa carolíngia, a una sola banda del mur de Berlín que la separa del Pacte de Varsòvia. Però s’hi van incorporant de manera més o menys recelosa primer els països del Nord i després els països del sud com Espanya, Portugal i Grècia, on precisament l’aspiració a ser Europa –és a dir, a participar d’aquest ideal i d’aquest model europeus- ajuda a fer caure les dictadures militars. I quan cau gel mur, s’hi incorporen amb entusiasme els països del centre i de l’est d’Europa, fins a les fronteres mateixes de Rússia (a qui arriba a temptar, però on venç un altre model de política i de societat). El model europeu atrau fins i tot més enllà del continent geogràfic: alguns països del nord d’Àfrica, del Pròxim Orient o de la zona caucàsica també hi participen o hi voldrien participar. Aquesta és una història d’èxit que ha durat gairebé vuitanta anys. Però des de fa un temps a aquest èxit li han sortit esquerdes. Si el model estava pensat per evitar la guerra a Europa, la guerra ha tornat a les seves fronteres, precisament entre els que el volien fer créixer o mantenir-lo en l’espai i els qui el volen contenir o fer recular, a favor de models socials i ideològics confrontats a l’europeu, com serien Rússia i l’Iran. L’estat del benestar no ha trobat sempre els equilibris necessaris entre la responsabilitat individual i l’acció dels poders públics. Els estats són recelosos de cedir els seus antics poders i més aviat busquen recuperar-lo actuant amb les seves lògiques dins de l’escenari europeu. La gestió de la immigració, buscant sovint mà d’obra barata, ha generat incerteses i inseguretats que la societat europea viu de manera problemàtica. L’emergència de la Xina, amb un model econòmicament exitós, però políticament confrontat a l’europeu, planteja dubte i interrogants importants de cara a un nou ordre mundial polític i econòmic…
Amb aquests problemes reals, l’ideal europeu s’ha afeblit. Davant d’aquest afebliment, hi ha dues possibilitats. Una és mirar de reforçar-lo i recuperar l’empenta amb les reformes que siguin necessàries. L’altra és donar-lo per caducat i substituir-lo per un altre de signe contrari. Hi ha tres idees en el mercat polític que busquen explícitament o implícitament la cancel·lació de l’ideal europeu. Una és purament regressiva: tornem a la lògica dels antics estats proteccionistes i tancats, cuirassem els mercats interiors, tanquem les fronteres a persones i productes i fem una Europa fortalesa, entesa com la suma de les fortaleses dels estats de tota la vida. Una altra d’aquestes idees de cancel·lació de l’ideal europeista és la que considera que Europa és la culpable de tots els mals del món, com a antiga potència colonial, i que, per tant, el model de societat europea porta al damunt un pecat original que l’inhabilita i que ara li toca purgar. Des d’aquesta idea, es renuncia a la defensa o es propugna la destrucció d’aquest model polític i social de llibertat, democràcia i estat del benestar, i se simpatitza amb aquelles propostes polítiques que el combaten, que propugnen un model de societat radicalment diferent, tot i que ben sovint siguin de caràcter totalitari (incloent-hi els totalitarismes d’arrel religiosa). No necessàriament perquè siguin millors, que no ho són, sinó perquè ara seria el seu torn en la història, per fer expiar els vells pecats d’Europa. I la tercera d’aquestes idees és posar en qüestió –amb la Xina al cap- que la democràcia liberal sigui, com ha sigut fins ara, el sistema polític més capacitat per generar progrés econòmic. Si la Xina en genera sota un règim autoritari, potser torna a ser l’hora dels autoritarismes, tot i que siguin nefastos en el repartiment de la riquesa i incompatibles amb les llibertats individuals.
Aquestes tres idees que representarien la derrota de la idea d’Europa amb la que hem viscut fins ara –i que ben segur necessita ser retocada i reformada- seran presents en les pròximes eleccions europees. Repartides, tot i que de manera desigual, per tot l’espectre polític. No és només l’extrema dreta, tot i que hi ha extremes dretes que apareixen camuflades. No és només l’extrema esquerra: de vegades la vella socialdemocràcia en crisi se sent atreta per la idea de cancel·lació d’una Europa sempre culpable. No és només el món dels diners, tot i que l’experiència xinesa fa que una part d’aquest món miri amb simpatia, enveja i admiració l’autoritarisme econòmicament expansiu. I tot que siguin diferents i fins i tot incomptables entre elles, poden confluir en una ofensiva contra un ideal europeu aigualit, mal defensat i traït ja a hores d’ara per alguns dels qui se’n proclamen defensors. En els debats interns de cada país, això també hi és present, tot i que sovint emmascarat per l’anècdota del conflicte intern. Però la idea global de la victòria d’aquesta possibilitat de substituir l’ideal europeista i el seu model social i polític per un de signe contrari, la possible derrota de l’Europa que hem conegut en les darreres generacions, és un fantasma que recorre avui tot el continent. I un fantasma que es pot materialitzar en aquestes eleccions.
