A l’època de la immediatesa i les satisfaccions ràpides, triomfen les explicacions simples i superficials que ens faciliten la vida. Explicacions que ens permeten despreocupar-nos i renunciar a entendre la complexitat del que passa al món, però sobretot que ens alliberen de la responsabilitat de dirigir el nostre destí. Heus ací un dels motius del creixement dels populismes.
Els traïdors que han malbaratat tres majories absolutes independentistes i un referèndum heroic ja no són els culpables de la seua desfeta electoral. Ara, per a alguns, ho és la demografia. No és que Junts, ERC i la CUP tenguin més exvotants que votants, cosa certa i quantificable, és que la població ha crescut tant que els han deixat en minoria a les institucions autonòmiques. I no es pot descartar que els que han fet aquest gir discursiu pervers siguin també exvotants.
El suport a la independència entre els joves, igual que l’ús del català, cau en picat. Han passat de ser la generació més independentista i de protagonitzar Urquinaona a desconnectar del país. Evidentment, per alguns, ja no és culpa de l’íntim i profund sentiment de traïció i abandó generacional que pateixen, és culpa de la demografia. És que ja som una clara minoria a les nostres ciutats i al conjunt del país, diuen. No hi hauria res a fer, si no fos que l’explicació és falsa.
Sembla com si la classe política, el sistema educatiu, els mitjans públics i concertats, les famílies, el mercat de treball, les noves tecnologies, etc. no tenguessin cap influència en les nostres vides. Tot es redueix a aquest pessimisme demogràfic que ho fa tot més tràgic i irreversible. Nosaltres només som víctimes, no hem fet res malament, més enllà de permetre els canvis demogràfics galopants que en quatre dies ens han canviat el país.
Evidentment, després de l’aturada del món per la COVID hi ha hagut una acceleració vertiginosa de molts fenòmens. La immigració n’és un, no crec que ningú ho negui. Com tampoc nega ningú que la demografia és una força immensa que a llarg termini ho condiciona tot. Però ja està bé d’abusar-ne com a factor explicatiu dels canvis que es produeixen en el dia a dia, davant els nostres ulls.
El comportament polític és cíclic, pendular, curt-terminista. La demografia és important, és clar, però hi ha coses més decisives. El Partit Demòcrata va ser durant un segle el partit majoritari als estats americans amb més població negra. Avui en dia aquests estats, els estats del Sud, són els més republicans. No és que la població hagi canviat, han canviat els partits. Abans els demòcrates eren el partit dels blancs i ara són el partit dels negres.
Després de la desfeta del segon referèndum, els joves del Quebec varen abandonar l’independentisme. “Cada vegada parlen més anglès i se senten més canadencs, ho tenim tot perdut”, deien els pessimistes fa 10 o 15 anys. Ara veiem notícies en què l’independentisme quebequès torna a liderar les enquestes impulsat per les generacions joves. Unes generacions que, curiosament, són les més diverses demogràficament.
No, amb la demografia no s’entén tot el que passa al món o a Catalunya. Sense la sociologia ens perdem mil coses més rellevants, que poden ser tan o més decisives. Però sobretot perdem la capacitat de canviar el futur. Perquè els canvis demogràfics tenen factors que els expliquen, i aquests factors es poden canviar per influir en les tendències. El que és molt més difícil és revertir els canvis que ja s’han donat.
Per exemple, l’envelliment de la població és una realitat preocupant que crea incerteses i dificultats en la gestió dels serveis públics. Totes les polítiques públiques que s’han fet per evitar aquesta realitat no l’han revertit. Potser algun dia aconseguirem revertir la tendència, però res no ens evitarà haver de gestionar aquesta realitat més enllà d’actuar sobre les causes. El mateix passa amb el creixement de la població. O amb l’urbanisme, que hi està molt vinculat.
La demografia ha entrat en el debat com una piconadora. Com tot el que es negligeix, s’ha acabat fent present amb força. Res a dir. No ho negligim més. Però fugim dels efectes narcotitzants i depressius. La sociologia importa, la política importa. I sobretot importa actuar, saber i poderfer-ho. Cal ser protagonistes dels canvis polítics i socials. Els canvis demogràfics no predeterminen totalment el nostre futur. No permetem que ens desapoderin més d’aquesta manera.
