La presidenta de la comunitat no foral de Madrid ja sap què passa. És molt sabuda. Segons Isabel Díaz Ayuso, el seu rival, Alberto Núñez Feijóo, no hauria de despentinar-se més. Tots els esforços són debades, perquè Pedro Sánchez —el Fumanxú del sanchismo— ja ho ha tancat tot amb els “delinqüents i enemics d’Espanya” per ser investit president. Encara que el PP no la governe, el CNI els continua passant totes les confidències que necessiten. I Ayuso sap que Fumanxú ja ha pactat amb “Otegi i els colpistes catalans”, incloent-hi l’enemic públic número u del regne, “el huído Puigdemont”. Amb quina intenció? L’habitual en aquests casos i que tan ben il·lustra el serial de Sax Rohmer: “Volen substituir l’Estat per una reforma federal plurinacional [glups!], sense sobirania ni unitat nacional, i els fan nosa la Corona i els símbols de la Transició”. Cáspita, que malandrines!
Tanta perversitat disparada bada el granit. La preocupació pels “símbols de la Transició” de la presidenta madrilenya fa plorar de gratitud els més incrèduls. Repassem la lliçó. Quin és el “símbol” més efectiu de la Transició. Òbviament, “la Corona”. On queda santificada la Corona transicionalment? A la Constitució. L’una i l’altra es retroalimenten. I sí, la fe “constitucionalista” del PP —és a dir, la fe en la “unitat nacional”, que també hi queda consagrada i en mans de l’exèrcit— és total.
Arribats en aquesta constatació, cal recordar que els ingrats colpistes catalans remarquen de tant en tant, per tocar la pera llimonera: com és que un partit tan obsedit per la Constitució va votar allò que va votar quan la va aprovar el Congrés dels Diputats resultant de les primeres eleccions ves a saber tu si democràtiques després de la dictadura? Una mica de memòria: llavors el PP no es deia Partit Popular, sinó Aliança Popular. Més tard, arran d’encadenar les derrotes electorals, va provar sort amb Coalició Popular. I finalment va acabar com el PP. Amunt i avall amb el nom, però no amb els principis.
I quins van ser els principis “constitucionals” d’Aliança Popular? Un desastre. El pare fundador del partit, Don Manuel Fraga Iribarne, exministre d’Informació (escassa) i Turisme (de qualitat) del general Franco, no va veure clara la maniobra. El 31 d’octubre de 1978 en la sessió parlamentària que votava el text fundador de la nova Espanya, Fraga va explicar, compungit, que havia donat llibertat de vot als seus diputats, perquè actuaren “en consciència”. La consciència dels diputats populars devia estar molt alterada en aquells moments. Perquè hi va haver de tot, com en les millors famílies: vuit hi van votar a favor, cinc en contra i tres s’hi van abstenir. I encara. A algú d’ells se li podria haver acudit recórrer al vot nul amb una papereta que reproduïra el Fuero de los Españoles.
El líder més que venerat d’Aliança Popular va prendre la paraula a l’hemicicle per justificar aquest allipebre de paperetes. Fraga veia “el panorama” molt “ennegrit”. Tanta negror tenia una explicació òbviament tenebrosa. La Constitució que el Congrés pretenia aprovar amb entusiasme inaudit despertava recels perquè suposava “greus perills per a la unitat nacional, i “per les objeccions de buit religiós i moral, pels dubtes i errors en el model econòmic i social”.
Qualsevol que pare les orelles avui dia al discurs del PP se’n farà creus. A part de consideracions “religioses”, “morals”, “econòmiques” i “socials”, aquella Constitució era un perill per a “la unitat nacional”. Com canvia el món. Precisament ara la gran garantia de la tan preuada integritat territorial és la mateixa Constitució que Don Manuel temia dissolvent.
Feta la parada sense fonda, tornem a Isabel Díaz Ayuso. La presidenta madrilenya explica al fallit president espanyol del seu partit que ho deixe estar, que no hi ha res a fer, que Pedro Sánchez ja ha pactat amb totes les categories demoníaques que poblen l’avern per ser investit president de l’Espanya infernal. I va i s’ho creu.
És obvi que el PP s’ha cansat aviat de comprovar que no el votarà ningú més enllà de Vox i dos despistats. Tan evident com que Pedro Sánchez vol administrar el temps —allargar-lo, per ser més exactes— a fi de bé. De bé per a ell. El president en funcions considera inevitable convocar noves eleccions, però ho farà esgotant el temps que permet el mecanisme d’investidura prescriptiu. El rei dirà a Feijóo que la intente i Feijóo la intentarà i fracassarà. Ho farà per demostrar la maldat de les forces del mal sanchista. Després ho intentarà Sánchez i fracassarà també. Per demostrar la maldat de Puigdemont. Aniran passant les setmanes i encara en passaran algunes més fins que al desembre hi haja eleccions. Populars i socialistes coincideixen en l’anàlisi que, com més tard, millor.
No és possible que Sánchez crega que pot convèncer Puigdemont i que allò que Puigdemon denomina deep state —a Espanya no cal furgar gaire profund per a trobar-lo— li accepte ni tan sols acostar-se a l’Huído. D’on no n’hi ha no en raja. Junts no pot acceptar cap rampoina que li propose el PSOE sense posar-se al mateix subnivell que Esquerra Republicana. Si Junts vol diferenciar-se’n, no pactarà amb els socialistes espanyols. Perquè, si no se’n diferencia, com a opció independentista no tindrà cap sentit. Pel que fa a Pedro Sánchez, com pot convèncer la profunditat i la superfície de l’Estat de la conveniència de pactar amb la plaga de llagosta més severa des que es va escriure la Bíblia? Res.
No se sap mai què passa amb les fintes inesperades, però en aquest cas queda clar que tothom perd el temps per mirar de desgastar els altres sabent que sobre la taula només hi ha sets, vuits, nous i cartes que no lliguen. Eleccions al desembre.
16
