“La història és la mestra de la vida.” — Ciceró
“Els éssers humans fan la seua pròpia història, encara que sota circumstàncies influïdes pel passat.” — Karl Marx
“Les persones felices no tenen memòria.” — Joan Fuster
El poble valencià recordem el nostre passat amb dues diades complementàries: el 9 d’octubre, que celebra l’entrada del rei Jaume I a la Balansiya àrab, la fundació del Regne de València i la incorporació a la corona catalanoaragonesa, i el 25 d’abril, que commemora la derrota d’Almansa (1707), la pèrdua de l’autogovern amb el Decret de Nova Planta i l’inici de la colonització borbònica que encara patim.
Mentre que la Diada del 25 d’abril —com l’11 de setembre a Catalunya, el 31 de desembre a Mallorca o el 7 de novembre a la Catalunya Nord — manté un significat clarament de resistència nacional, el 9 d’octubre és més fàcilment apropiable pel discurs oficial dels colonitzadors o els sipais (nadius al servei dels colons). Durant segles, la festa va ser una commemoració religiosa del triomf del cristianisme i del naixement del regne, i aquest rerefons encara perviu, de manera simbòlica, en multitud de detalls i celebracions com ara les festes de Moros i Cristians.
Amb el pas del temps, la celebració es va adaptar als interessos polítics de cada època. Al segle XV, Alfons el Magnànim la va utilitzar per a incrementar la legitimitat de la nissaga dels Trastàmara; al XVI i XVII, la jerarquia local la posà al servei de la monarquia castellana i de la Contrareforma; i després d’Almansa i del Decret de Nova Planta, la festa es va reorientar com a acte religiós i folklòric, desproveït de contingut polític valencià. L’imperialisme espanyol anava construint, així, un relat de submissió del poble valencià com a nació conquerida.
Al segle XIX, amb el liberalisme, el 9 d’octubre va recuperar un cert to polític. L’Ajuntament de València el vinculà als Furs i les llibertats valencianes, tot i el context d’una Constitució espanyola (1837) que negava la pluralitat nacional. Més endavant, amb Lo Rat Penat i la Renaixença, la festa prengué un caire cultural i popular. A partir de 1915 i especialment del 1932, la celebració esdevingué reivindicativa: l’exigència de l’Estatut d’Autonomia i la proposta de convertir-ho en el Dia Nacional de la Pàtria Valenciana (proposta de Nicolau Primitiu, 1935) en foren exemples.
Després del cop d’estat contra els pobles que havien assolit la república, els estatuts d’autonomia, importants avanços socials i de gènere, va vindre la guerra del 36-39. El franquisme, després de bombardejar-nos i arrasar el país, va transformar el 9 d’octubre en una festa monàrquica i religiosa, fins i tot substituint la Senyera de la ciutat de València pel Penó de la conquesta, pel seu caràcter de símbol reial. No fou fins al 1976 que la Taula de Forces Polítiques i Sindicals el recuperà com a Dia Nacional del País Valencià, amb el caràcter reivindicatiu actual. L’espanyolisme, però no cessa en cap moment de desvirtuar-lo potenciant el caràcter religiós i folklòric de la commemoració.
En escrits anteriors ja he abordat altres aspectes d’aquesta commemoració (“9 d’Octubre: història, festa i reivindicació” [2021]; “Un 9 d’octubre per a l’esperança!” [2022]; “El 9 d’Octubre i la Confederació d’entitats sobiranistes” [2024]). Enguany, la commemoració continua marcada fonamentalment per tres factors estructurals i un quart més conjuntural:
1-La condició colonial del País Valencià. La colonització ens converteix en una simple regió dominada políticament. El procés de substitució lingüístic-cultural pot esdevenir irreversible si no recuperem la capacitat real de decidir. L’espoliació econòmica a més d’empobrir-nos de manera sistemàtica, ens impedeix dissenyar autònomament el futur, en un món que està evolucionant a una velocitat vertiginosa. El més greu de tot plegat, però, és la colonialitat (la colonització mental) que ens converteix individualment i col·lectivament en agents actius dels nostres colonitzadors, en assumir acríticament que som ciutadania espanyola, oblidant que ho som com a resultat d’una conquesta sagnant i una imposició i que en la pràctica mai no hem gaudit dels mateixos drets.
2-Les dues cares de la moneda que representen els agents del règim del 78, que redueix les opcions a dreta o esquerra dins del mateix marc estatal. La dreta espanyola exhibeix sense pudor la seua imposició imperial i cultural, el seu model econòmic i un model social reaccionari que connecta amb les pors (no sempre expressades) d’amples sectors de la població, especialment els homes, refractaris als canvis socials. L’esquerra estatal es presenta com l’única alternativa, tot mantenint la mateixa negació del dret d’autodeterminació, les línies fonamentals del model econòmic neoliberal i només secunda els canvis socials quan s’expressen com a drets individuals i en el terreny simbòlic però no en el material. Per al liberalisme espanyol la unitat d’un sol Estat centralitzat era el cim al qual es devia aspirar per a poder igualar-se a la resta de potències europees, i l’esquerra actual n’ha heretat la visió. Quan uns i altres parlem de sentit d’Estat, estan parlant d’això.
3-La debilitat del relat i la proposta sobiranista, sovint simplista i vulnerable a les trampes dels poders colonials. Aquesta debilitat, que s’ha expressat especialment en l’acceptació del marc conceptual imposat per l’espanyolisme en forma de batalla pels símbols o les denominacions, ens ha impedit aparéixer com una veritable alternativa global del poble valencià. L’acceptació sense prejudicis que el poble valencià és en si mateix i històricament un subjecte polític, que totes les senyeres són nostres i que la denominació normalitzada del valencià-català (o català-valencià), enforteix la unitat lingüística, ens reconnectaria amb amples sectors socials, possibilitant així que el sobiranisme/independentisme/valencianisme tinguera la base necessària per a esdevindre una veritable alternativa i superar la trampa del mal menor entre la dreta i l’esquerra espanyola.
4- El quart factor més conjuntural, és el referit a la gestió de la DANA del 29 d’octubre de 2024. En aquesta gestió criminal per banda de la dreta que governa la Generalitat, va palesar el seu menyspreu i insensibilitat envers el poble valencià: simplement som un poble colonitzat que pot ser immolat en l’altar dels negocis colonials. Però l’esquerra espanyola, des de l’Estat tampoc no va contrarestar eixa forma de mal govern. De fet, les condicions estructurals que pateix el País Valencià són responsabilitat compartida per uns i altres. En una recent enquesta, el rebuig del poble valencià a tots dos governs és molt semblant. És cert que les enquestes les carrega el diable i que, en tot cas, hi ha més elements en joc, però el fi instint valencià, que ens ha permés resistir més de tres-cents anys sense cap classe dirigent digna de tal nombre, torna a aparéixer amb tota dignitat.
Així, i malgrat les limitacions i incapacitats polítiques, cada vegada és més evident la consciència col·lectiva sobre la nostra situació. El repte és superar el trauma psicològic col·lectiu derivat de la colonialitat cultural, que impedeix reconéixer-nos com a poble sotmés per considerar-nos “blancs, europeus i del nord global”. Si volem avançar, el valencianisme sobiranista ha d’afrontar les seues pròpies contradiccions i construir un moviment d’alliberament basat en les condicions materials, polítiques i psicològiques del nostre poble. Les peces del puzle hi són: només cal col·locar-les en el seu lloc. Visca el 9 d’Octubre!
