A falta de contrast real, els moviments electorals que detecten les enquestes són espectaculars. A Catalunya, el missatge coincident és que Junts pateix una sagnia de grans proporcions en favor d’Aliança Catalana, un transvasament una mica peculiar, perquè afecta -gairebé quirúrgicament- a un únic partit, si és que les enquestes que es publiquen analitzen correctament l’escenari. De fet, el darrer estudi que ha publicat La Vanguardia mostra fins i tot un petit creixement d’ERC, amb la CUP mantenint els mateixos resultats. Si això acaba essent així, les bases electorals de l’esquerra catalana serien les úniques d’Europa totalment immunes a la temptació de l’extrema dreta. Costa de creure.
Però més enllà d’això, s’està prestant molt poca atenció al fet que a l’altra banda de l’eix nacional sí que s’està reflectint un transvasament de vot de l’esquerra fins a l’extrema dreta. El PSC i els comuns coincideixen, a la baixa, en un escenari en què el gran beneficiat és Vox. Un fenomen que quadraria amb la volatilitat històrica dels barris de l’antic cinturó roig de Barcelona. Nou Barris va passar de donar la victòria als comuns en les municipals de maig de 2015 a col·locar en primer lloc a Ciutadans, en les catalanes de només quatre mesos més tard. En les municipals de 2023, Torre Baró -el mite de l’esquerra urbana des de l’estrena de ‘El 47’- va ser el barri amb més suport a Vox de la ciutat de Barcelona.
Per això és imaginable que, en un futur, es pugui conformar un front espanyolista al Parlament de Catalunya. Ja ha passat dues vegades a l’alcaldia de Barcelona, sense causar cap reacció apreciable en el conjunt de l’independentisme. De fet, aquesta majoria ja seria factible amb els números actuals, si no fos pel suport d’ERC a Salvador Illa. Si això és així, només un dels blocs nacionals és articulable, en detriment de l’independentisme.
