Des que va perdre la majoria parlamentària, el moviment independentista necessita amb més urgència que mai una renovació profunda. Aquesta és una obvietat que molts es resisteixen a assumir, començant pels líders dels principals partits. Però la necessitat d’obrir finestres i aixecar catifes va molt més enllà. A tot arreu on arriben els tentacles dels partits l’ambient ha esdevingut irrespirable.
Les eleccions al Consell de la República han permès conèixer una situació grotesca i escabrosa que ha deixat tothom perplex. A banda de la mala gestió dels diners i dels equips de treball, el més xocant és descobrir que si Toni Comín hagués acceptat retirar-se probablement no sabríem res del que s’ha destapat. La qual cosa suggereix que tot plegat no respon a cap ànim de regeneració sinó a una lluita de poder.
El Consell de la República no va ser una ocurrència. Molts moviments d’alliberament nacional han construït abans organitzacions similars per suplir la manca d’unes institucions pròpies o per articular un govern a l’exili. Com abans amb altres iniciatives, molta gent ho va veure clar i s’hi va implicar a fons. Probablement s’ho varen creure molt més que aquells que l’estaven gestionant, com demostra la gran participació en les eleccions per elegir l’Assemblea de Representants.
La manera com es va dissoldre aquella Assemblea, tot i ser evident que no estava funcionant bé, confirma que hi ha massa gent a qui li fa nosa tot allò que no pot potinejar. De fet, l’episodi ja permet seguir la pista d’alguns potinejadors professionals, que semblen tenir l’habilitat de tenir un paper discret però decisiu en una llarga llista de conspiracions polítiques. Cap de les quals, sap greu constatar-ho, contra l’Estat o els seus tentacles a Catalunya.
El moviment independentista ha de combinar dues tasques difícils ara mateix. D’una banda, fer net de líders fracassats i potinejadors professionals, que pot requerir mesures dràstiques. De l’altra, mantenir dempeus els fonaments de la lluita per la independència, que requereix aturar la sagnia d’activistes que se’n van cap a casa. Allò que ho complica tot és que molta gent que ja fa temps que fa més nosa que servei s’aferra a la doctrina de la destrucció mútua assegurada.
A la gent que s’hi ha deixat la vida (temps, diners, il·lusió, feina, etc.) perquè hi continua creient, li hem de dir que sempre ha valgut la pena creure-hi. Que allò que hem fet no ha estat en va i que encara està a les nostres mans acabar-ho. Només cal assumir que els activistes som imprescindibles, i recordar que els polítics són com els bolquers, que s’han de canviar periòdicament i pel mateix motiu.
Amb tot plegat estic segur que haurem après a distingir la gent que viu per a la independència i la gent que viu (o vol viure) de la independència. Aquests últims solen remenar la coa per tot arreu, a vegades de manera discreta, a vegades fent-se passar pel que no són (gent desinteressada o sense vincles partidistes). Un dia te’ls trobes organitzant candidatures a l’ANC i l’endemà fent el mateix al Consell de la República.
A poc a poc anam arribant al cap del carrer. Començava a ser de domini públic, però ara ja no es pot amagar gaire més temps. La necessitat de renovació profunda és la cosa més transversal de l’independentisme i, sí, també afecta l’ANC. Sobretot ara que ja és visible que els potinejadors, igual com molts dels activistes d’àmbit local, són els mateixos que s’estan carregant el Consell de la República.
La mentalitat partidista és molt crua: si una eina no la poden controlar, millor destruir-la que no deixar que la controli un enemic. Cal ser conscients que això és el que sempre han fet i pretenen continuar fent. La resposta de la gent que ha pres consciència del seu poder haurà de ser, inevitablement, que si una eina política no serveix, caldrà fer-ne una altra. A veure si enviant-los a l’atur aprenen el missatge: deixau de potinejar-ho tot!
