Una mena de fantasma travessa Europa i cada dia marca més l’agenda política dels seus governs i partits. El nom és “immigració”. Fa l’efecte que l’eix del debat ja no és entre dretes i esquerres, més aviat sembla que tot giri al voltant de la posició que hom tingui sobre els nouvinguts. No és cap casualitat que l’Aliança Sahra Wagenknecht fos una de les sorpreses de les eleccions als estats alemanys de Saxònia i Turíngia, ara fa quinze dies. Combina unes propostes econòmiques clarament d’esquerres amb la denúncia que la gestió de la immigració a Alemanya perjudica la classe treballadora. Populisme o saber llegir un clima col·lectiu?
No podem ignorar que fa uns quatre mesos, la cadena francoalemanya ARTE feia una enquesta als ciutadans dels 27 estats de la UE sobre aquest tema. Resultat? Set de cada deu creu que el seu país rep massa immigració, sis pensen que Europa no necessita nouvinguts i una mica més de la meitat dels enquestats veuen la immigració com un problema. Davant aquesta situació són molts els que, amb aire saberut, diuen “cal fer un debat calmat i rigorós” sobre aquest tema. Sempre acostumen a ser les elits polítiques, funcionarials o aquells que, d’una forma o l’altra, són satèl·lits del poder institucional. Ells sempre van a ritme tropical a l’hora de resoldre els problemes, i ara ja han fet salat.
Només cal parar l’orella pel carrer. Sigui a Barcelona o sigui a París, els comentaris que hom pot escoltar estan en la línia del que apuntava l’enquesta d’ARTE i això no agrada als promotors del discurs oficial. Voldrien que tothom s’espasés les seves consignes per molt tronades que siguin. No és estrany que cada dia més gent pensi que la prenen per idiota quan escolten segons quines declaracions públiques. Desafien la lògica més elemental. En voleu un exemple nostrat?
El nou president de la Generalitat, en el seu discurs de la Diada, va afirmar que “tothom que ve a millorar Catalunya és català, amb els mateixos drets i els mateixos deures que tenim tots nosaltres”. Qualsevol immigrant, vingui d’on vingui i vagi on vagi, la primera raó per la qual enceta un procés que ningú no faria si pogués viure dignament a casa seva, és per millorar ell. Només una ment mesquina i fora de la realitat pot creure que aquells que es juguen la vida en una pastera al mig del mar, i en mans de màfies, venen a Catalunya per “millorar-la”. Amb aquests raonaments, sovint tinc la impressió que som en mans de curts de gambals.
Europa encara aquest desafiament amb contradiccions, cops de volant i sense voler acceptar les evidències. Són gairebé inexistents les veus que denuncien que gran part d’aquesta immigració és mà d’obra barata que ens permet mantenir molts dels nostres capricis narcisistes. No són pocs els diuen que s’han d’obrir les fronteres, mentre un repartidor en bicicleta vingut de les muntanyes del Pakistan els porta a casa una hamburguesa per quatre rals. Naturalment, són aquests els que acusen d’extrema dreta a qui gosi només preguntar-se si aquesta situació és sostenible. A qui poden sorprendre els resultats electorals d’aquí o d’allà?
