Durant el mes de gener de 1976 Lluís Llach va oferir tres concerts al Palau d’Esports de Barcelona, dels que en queda testimoni en un disc enregistrat aleshores i que la meva generació va comprar i escoltar amb la devoció que mereixia el que es considerà un símbol del tret de sortida, també a Catalunya, també en la música, cap a una nova etapa política. Havent vist com anaven caient condemnes sobre rapers de més o menys dubtosa qualitat mentre diversos condemnats per diversos delictes que ja deixaran de ser-ho s’acullen a consideracions de salut, edat o tot plegat per evitar continuar entre reixes, hom diria no sols que el gust musical ha anat minvant, sinó també que la fortalesa del sistema es troba en el mateix nivell de decadència que certa música: sols són els sistemes a la defensiva que imposen per la força la seva llei.
Lluís Llach cantava aquell 1976 després d’haver estat prohibits en nombroses ocasions els seus concerts, i la gent que l’escoltàvem pensàvem que a partir d’aleshores tot aniria a millor. Hem de reconèixer que en molts sentits les condicions de vida de la gent s’han dignificat, però no pas en totes, i dic això fins i tot pensant en la correcció política que ens autocensura i ens du sovint a llocs comuns del discurs que amputen la dissidència, la iconoclàstia, la irreverència. Serrat s’ha acomiadat dels escenaris en el Palau Sant Jordi aquest desembre, i no sé si podem dir que el camí continua essent de progrés en un món on les cançons suposadament crítiques poden ser compartides fins i tot per aquells contra els que varen ser escrites, tot i que vingui l’artista vestit de progressia i amb el mateix estil s’asseguin els seus a les grades per aplaudir amb ganes.
El que era unitat en el convenciment que la democràcia fora la via òptima ha esdevingut desconfiança en la consecució de l’objectiu per part d’uns quants i directa condemna del desitjat per part d’uns altres; en els primers perquè es considera una democràcia feble i en els segons perquè qualsevol altra via s’entén més autèntica i efectiva. Aleshores tothom tenia clar què simbolitzava “L’Estaca”. Ara hi ha qui creu que aquesta s’ha fet més gran i forta i altres que pensen que no ho és, però que ho hauria de ser.
D’aquell llunyà gener a aquest present desembre sols una cosa es manté inalterable: la voluntat de manipular-nos del sistema mitjançant instruments emocionals. Però d’això ja parlarem un altre dia.
4
