La importància de Vicent Andrés Estellés com a poeta ha estat repetida i fins i tot salmodiada amb escreix. Hi ha un paper de Joan Fuster -com tots els seus, clau i utilíssim- que hi va obrir foc i que encara ara situa com cap altre l’envergadura literària d’Estellés en el punt necessari per a la comprensió primària. Al pròleg del primer volum de l’Obra Completa estellesiana –Recomane tenebres-, Fuster en delimita les coordenades amb una precisió exacta.
Per a l’assagista de Sueca el poeta de Burjassot representa un trencament en la inèrcia tediosa de la poesia valenciana del segle XVI al XX. Joan Fuster estableix la línia de continuïtat -dramàticament interrompuda durant cinc-cents anys- entre Ausiàs March i Roís de Corella, d’un costat, i Vicent Andrés Estellés, de l’altre. Hi ha excepcions, sí, que Fuster remarca amb autoritat erudita, però no són comparables als dos extrems de l’arc. Al contrari de la majoria dels seus predecessors des del segle XVI fins a ell mateix, a més, Estellés desborda el marc local -el marc valencià- i la seua veu arriba amb contundència i autoritat a tots els Països Catalans.
Això és la literatura, sí, la poesia, però, hi ha, a més, un altre nivell: el del fenomen. Perquè Estellés és això: un fenomen que desborda l’impacte estricte de les lletres en els lectors. Ho va ser, per condicionants històrics i polítics concrets del moment, Salvador Espriu. Hi insistesc: ara parle més enllà de la transcendència política, social, més enllà de la rígidament literària. Espriu va ser un altre fenomen al final del franquisme i durant els anys d’allò que hem acceptat a denominar “transició”. Aquest valor extraliterari -encara que parteix, òbviament, de la literatura- en el cas d’Espriu va durar una dècada. Potser més. Després, i a un altre nivell, Miquel Martí i Pol va representar, si no una anomalia idèntica, un cas igualment interessant. Reactiu, propagandístic, referencial. Però tant Espriu com Martí i Pol van reduir la influència social a la Catalunya estricta, a tot estirar amb una cua illenca i mínimes seqüeles valencianes.
Vicent Andrés Estellés, no. Estellés s’ha mantingut durant anys com un fenomen social de punta a punta del domini lingüístic. És fa difícil espigolar-ne el perquè. Però segurament perquè aquesta efervescència mantinguda no s’explica per un context polític determinat ni per les característiques pròpies d’una part del territori. Estellés interessa i és pres com a estendard ací ai allà. I no només per un motiu. Es fa necessari determinar-ne el perquè d’aquests influència i el perquè d’aquesta permanència. Una permanència que justifica que, a diferència dels altres poetes, la seua Obra completa ja haja tancat tres versions, la darrera copiosament anotada i prologada.
Potser una part d’aquesta excepcionalitat extraliterària s’explica per allò que podríem definir com a èxit estellesià en determinats ambients. Ambients compartits amb xifres desiguals a tots els Països Catalans. No hi ha cap dubte que qui més va contribuir a la difusió del poeta de Burjassot va ser Ovidi Montllor. Tal com Raimon ho havia fet amb Salvador Espriu i Ausiàs March. Ovidi va enramar com l’oli cru Els amants. A poc a poc, més poemes s’hi van anar afegint, amb puntes tan celebrades com M’aclame a tu. Finalment, el doble elapé Coral Romput va culminar una difusió ben travada i amb uns resultats agradablement constatats. El d’Ovidi és un nom clau per a entendre l’enorme difusió de l’obra d’Estellés. Com les baules d’una cadena, l’èxit i la influència del cantant d’Alcoi en intèrprets més jóvens de tots els Països Catalans, que l’han pres com referència devota, explica la permanència de la poesia estellesiana en uns àmbits que van des del virtuosisme interpretatiu en solitari fins a la reivindicació revoltosa.
Aquest efecte catúfol és irrebatible. Per constatar-lo només cal espigolar quantes versions de M’aclame a tu es poden trobar ara mateix en diferents versions melòdiques. L’alegre cavalleria estellesiana sorprèn per la polifonia i l’entusiasme. No és exagerat afirmar que Vicent Andrés Estellés és ara el poeta català més interpretat musicalment. Cal esperar almenys que els seus familiars i hereus en traguen justa compensació en drets d’autor.
Tot això pot servir per justificar la pretensió de la proposta: el 2024 farà un segle del naixement del poeta a Burjassot, i el 2024 hauria de ser l’any Estellés com el 2022 va ser l’any Fuster. Ara és el moment en què les institucions encarregades de determinar efemèrides literàries barallen opcions. L’opció és clara: Estellés. Però, tal com Fuster va servir d’excusa i lligam per unir els tres països, ara cal repetir la jugada. El 2024 Vicent Andrés Estellés ha de ser l’escriptor de l’any al País Valencià, a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, l’Alguer i més enllà i ençà. Fins i tot es podria demanar que aquesta vegada els tres governs dits autonòmics arriscaren una mica més fort. Al País Valencià -el més reticent- i a les Balears -de vegades el més fred- ja hauran passat eleccions. Hi haurà potser menys recels i estratègia. Es podria estructurar, per exemple, un comissariat conjunt. Només cal que els resultats d’aquestes eleccions siguen propicis per a la salut de la llengua compartida i la vitalitat de la literatura concelebrada.
4
1
