Com que el que vull comentar en aquest article és delicat i ple de matisos, em permetran que el comenci amb una faula que aparentment no hi té gaire cosa a veure. Però que crec que em servirà per dir el que voldria dir. Fa força temps que notava que no em funcionava gaire bé l’oïda i que em perdia trossos de conversa en els dinars i sopars familiars. Els meus fills m’aconsellaven, sàviament, que anés a mirar uns audiòfons. Vaig veure que en una botiga que en venien oferien la possibilitat de fer-te de franc unes proves d’audició per diagnosticar-te quina pèrdua auditiva tenies i veure si calien realment audiòfons o si servirien per a alguna cosa en el meu cas. Em vaig fer la prova i en vaig sortir deprimit, d’entrada. Em diagnosticaven una pèrdua auditiva tremenda, que feia imprescindible comprar de forma immediata uns audiòfons no especialment barats. Per cert, els que venien en aquella botiga.
Quan els meus fills em van preguntar com havia anat, els vaig traslladar el meu escepticisme amb una frase que havia anat polint al llarg de la meva vida professional: no deixis mai que et faci el diagnòstic dels teus problemes aquell que es guanya la vida venent-te’n les solucions. Perquè sempre, conscientment o inconscientment, t’acabarà diagnosticant un problema a la mida de la solució que et vol o que et pot oferir. Busca primer algú que no s’hi jugui res perquè et faci el diagnòstic, i llavors ves a veure el venedor de solucions perquè et proposi la més ajustada a aquest diagnòstic diguem-ne imparcial. Llavors, vaig anar a l’otorrino de la seguretat social, em va dir que certament tenia una pèrdua auditiva considerable i que em convindria portar audiòfons. Amb aquest diagnòstic mèdic vaig anar a la botiga d’audiòfons i ara en porto uns, segurament no més barats que els que em proposava aquella primera botiga on em van fer la prova del diagnòstic dramàtic, però segurament més ajustats a la mida real del meu problema. En resum; no és que la primera botiga s’hagués inventat la meva sordesa. Realment, jo estic prou sord. Però tinc la sospita o el recel que havia definit la meva sordesa –real!– a la mida dels seus audiòfons, a la mida de les solucions que em volia o em podia oferir. Amb el grau de distorsió que això comporta. El venedor d’audiòfons necessita que hi hagi sords i que estiguin ben sords, perquè la seva feina –la seva identitat professional- tingui sentit. I de vegades veu més sords dels que hi ha o troba que estan més sords del que estan. Però, certament, de sords n’hi ha i jo necessitava audiòfons!
Aquesta sensació personal que no convé que et faci el diagnòstic el que ja té abans una necessitat de vendre-te’n la solució l’he aplicat de vegades al món de la política i de les ideologies. I entro, per tant, en matèria. En aquests moments de desconcert i d’incertesa, una part de les esquerres sobretot, però també de les dretes occidentals, han posat l’antifeixisme en el centre del seu discurs, com a pilar essencial de la seva identitat política i ideològica. Davant la dificultat, en temps líquids, de definir la teva proposta en positiu, pot ser o semblar més sòlid definir-la a la contra. Definir-la en un anti. Però si aquest anti esdevé i es presenta com a central en la pròpia definició, necessites que allò que et defineix per negació sigui el més gros, el més ample, el més perillós i el més radical possible. L’antifeixisme (entès en aquest sentit, com a pilar d’una identitat política i ideològica) necessita que hi hagi molt feixisme. I crea un detector de feixisme extremadament sensible, fins al punt que hi ha el risc que en vegi allà on n’hi ha o que en vegi molt allà on n’hi ha una mica. En altres paraules, que en el seu diagnòstic li surti més gros i més extens del que és. Que arreu vegi feixisme. Que tot li semblin indicis de feixisme. I que a força de fer-lo tan gran i de multiplicar tant la seva simptomatologia el banalitzi. Si tot és feixisme, res no és feixisme. Si saltar-se un semàfor en vermell és feixisme, esdevé equivalent polític, ideològic i moral dels crims terribles que ha fet i que voldria fer el feixisme realment existent.
Aquest risc no es produeix només amb l’antifeixisme, sinó amb totes aquelles posicions ideològiques, polítiques o religioses que fan descansar la seva identitat no en el que són sinó en allò que volen combatre, en la negació d’alguna cosa. Perquè sempre necessiten engrandir la cosa negada per fonamentar més sòlidament la pròpia identitat. En els anys setanta o vuitanta, fer pivotar tot el posicionament ideològic sota el terme anticomunisme era un pilar significatiu i d’una considerable potència, però fer-ho després de la caiguda de la Unió Soviètica i del consens pràcticament universal sobre els crims de l’estalinisme és una marca més aviat tènue i secundària. Tots aquells qui han fet del rebuig a la correcció política i allò que se’n diu el “wokisme” el principal argument i el principal front de batalla d’una guerra cultural necessiten imperiosament que aquest wokisme tingui el monopoli del món acadèmic i institucional i els convé que sigui el més radical possible i amb els posicionaments més absurds o de més bon caricaturitzar. És difícil fer de l’anticlericalisme el nucli del mateix posicionament religiós en un determinat moment si no hi ha capellans i no se’ls poden atribuir tota mena de malvestats. Perquè una identitat a la contra sigui forta i tingui predicament necessita estar en contra d’una cosa que sigui percebuda com més intensa, extensa i perillosa millor.
Si he triat entre tots aquests exemples el de l’antifeixisme és perquè realment em sembla el més actual i el més present en el debat del present, a occident. No pas perquè cregui que el feixisme és un mal menor que no mereix la nostra atenció i el nostre rebuig. Al contrari, m’he passat la vida intentant expressar el rebuig als crims del nazisme i el feixisme i a la pervivència d’ideologies o posicionaments polítics que encara avui els defensen o els neguen o els minimitzen. Però em sembla que no és improcedent apuntar els riscos que comporten aquelles identitats i discursos polítics que se centren en la negació, precisament perquè poden acabar enfortint allò que rebutgen. Si no som precisos en el diagnòstic sobre l’abast real, quantitatiu i qualitatius del feixisme, si veiem feixismes i feixistes pertot, si ho posem tot dins d’aquest sac, sense distincions, tindrem un mal diagnòstic de la realitat. Si l’antifeixisme acaba construint una imatge de l’abast real del feixisme a la mida de les seves necessitats d’identitat, d’afirmació, de discurs o de propaganda, el nostre mapa del món serà errat i no hi ha res que ajudi més a perdre’s que tenir mal fets els mapes. Si ens equivoquem en els diagnòstics acabarem proposant i duent a terme teràpies equivocades i segurament contraproduents. Banalitzant les ideologies a les quals ens volem confrontar, caricaturitzant-les, engrandint-ne l’abast, ampliant el seu perímetre real, les fem més fortes. Torno als audiòfons: certament, jo estic força sord; la meva sordesa existeix. I necessito uns audiòfons. Però si me la diagnostiquen malament no em posaré els audiòfons que realment em serien útils. I acabaré estant més sord del que estava.
