Fa algunes setmanes, un grup d’educadors de l’estat de Texas va demanar a la junta escolar (un organisme amb capacitat de determinar el pla d’estudis) d’eliminar, al currículum de la història americana, el concepte “esclavitud” pel de “reubicació involuntària d’africans durant l’època colonial”. No és l’únic exemple del que està passant en aquesta influent societat, cada vegada més dividida políticament. Llibres com Beloved, de la premi Nobel Tony Morrison han estat vetats per algunes escoles de Virgínia per la incomoditat que generava entre algunes famílies la duresa d’un contingut amb capacitat de transmetre la tragèdia del racisme. A les escoles de Florida s’ha prohibit explícitament l’educació sexual i les qüestions relatives al gènere fins al tercer de primària.
A Califòrnia, s’ha produït una agra polèmica perquè s’ha considerat a les matemàtiques com a inherentment racistes perquè aquestes se centren en donar sempre una resposta correcta (per això és una ciència exacta) sense tenir en compte l’experiència dels grups ètnics històricament discriminats. Arreu es van generalitzant allò que és conegut com a “pin parental”, és a dir, el “dret de vet de les famílies a què s’ensenyin continguts que puguin ofendre o molestar algú. I és obvi que ben aviat, tenint en compte com van les coses, ens trobarem amb situacions equivalents en aquestes latituds. De fet, consta que en algunes escoles “innovadores” amb pedagogies no directives, ja es produeixen aquests fenòmens amb certa discreció.
En el fons, el que succeeix als Estats Units és una guerra cultural que mostra la profunda i creixent divisió aixecada al llarg de les darreres dècades, i que l’intent de putch del 6 de gener de 2021 al Capitoli, va escenificar amb cruesa. El progressisme nord-americà fa temps que naufraga, i després d’aplicar amb entusiasme, via Clinton, Obama, i ara Biden, el programa neoliberal de Reagan, ha dissipat les seves energies en batalles culturals estèrils en una guerra que està perdent. I no m’estranya, tenint en compte que, mentre els republicans tenien més o menys clar el model de societat que volien aconseguir (impostos baixos i desregulació en economia; conservadorisme, ordre i tradició en moral pública), els demòcrates han preferit atomitzar les causes, parcialitzat les lluites i renunciat a un relat comú, en una deriva woke en què la responsabilitat de tots els mals s’atribueixen als homes blancs, cis, heteros i de mitjana edat.
De fet, han aconseguit crear una Amèrica on pràcticament sigui impossible generar consensos socials. I el que és més preocupant, estan renunciant al liberalisme fundacional d’origen il·lustrat per abraçar-se a una mena de mil·lenarisme fonamentat en el subjectivisme i les emocions. Els republicans, per la seva banda, tampoc no ajuden, tenint en compte que el mil·lenarisme s’encomana fàcilment i bona part dels seus objectius consisteixen a desfer bona part de mig segle de drets civils, com ha passat en la qüestió de l’avortament i la derogació de la sentència Roe vs. Wade, de la mateixa manera que, ara fa un segle, la dreta religiosa va impedir -en el llegendari cas Scopes- que es pogués ensenyar a les escoles la teoria de l’evolució.
Servidor de vostès tendeix a repetir la idea que les escoles són com el canari de la mina: com a microcosmos, tendeixen a anticipar les explosions de grisú social, de manera que aquests episodis descrits responen a unes tensions internes no resoltes, i probablement irresolubles, en una societat carregada de frustracions, tensions i ressentiments. La incapacitat de teixir un relat comú denota una crisi profunda i estructural de difícil resolució. I, en certa mesura, expressa també una decadència ja constatable en termes econòmics i d’influència internacional, en favor de l’Àsia.
Precisament la idea de decadència és el que apareix com una constant a l’obra de Michel Houellebecq, probablement el novel·lista francès més polèmic, i alhora més llegit, i que podria ser considerat com el Balzac del segle XXI. A la seva darrera obra, Anorreament, aprofundeix en aquest sentiment experimentat pels nostres veïns del nord de fi d’una època i presagi d’uns temps pitjors. Houellebecq retrata una societat en descomposició, fragmentada socialment, políticament, ètnicament, que no sap on va, més enllà de la línia descendent de la degradació col·lectiva, on les antigues certeses s’esfondren i l’espectacle substitueix la política, on la dreta no sap d’on ve ni on vol anar i la ultradreta lepenista no deixa de representar el ressentiment dels perdedors d’una globalització que ha deixat malmesa França.
El novel·lista també aplica una despietada causticitat envers una esquerra convertida en una caricatura estètica inconsistent incapaç de superar el dogmatisme d’origen comunista i de les paradoxes d’un elitisme incapaç de comprendre la gent a qui pretén representar. No és d’estranyar Houellebecq, un franctirador, un provocador, sigui diana de tots els atacs amb totes les acusacions possibles: misògin, racista, degenerat i molts altres atributs. Normal. El mateix va passar amb Balzac quan retratava de manera crítica la burgesia de fa dos segles.
Un dels fenòmens més paradoxals dels temps actuals és el creixent antiintel·lectualisme de l’esquerra. Tradicionalment, i gràcies als lligams amb la versió més reaccionària de la religió, aquest era un fenomen més aviat lligat al conservadorisme. En certa mesura, la contemporaneïtat establia una tensió entre pensament il·lustrat i reacció, entre raó i fe. La intel·ligència, com el progrés, estava lligada a allò que, per comoditat, anomenàvem esquerra, mentre que la preservació d’un suposat ordre natural, malgrat que injust i feudal, es mantenia a l’espectre dret. La llibertat d’expressió, per tant, esdevenia patrimoni del progressisme, mentre que la censura i l’immobilisme era una actitud pròpia del conservadorisme.
En plena tercera dècada del XXI assistim, per contra, a una reaccionarització de les esquerres, d’una renúncia a llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió, a la crítica, a la raó, al pensament il·lustrat, a la idea de la universalitat, a la deriva dogmàtica. I, com estem veient als Estats Units, i cada vegada més aquí, a la imposició de la cultura de la cancel·lació. La idea que col·lectius històricament discriminats poden reescriure el passat per presentar una imatge més inclusiva, o que qualsevol grup pot vetar paraules, expressions o fets perquè se senten ofesos, s’ha anat imposant per la porta del darrera. Així l’esclavitud passa a ser la reubicació involuntària d’africans durant l’època colonial. Això és terriblement greu perquè és una esmena a la totalitat del propi concepte de veritat i de realitat. De fet, és un trencament amb el principi d’objectivitat, i una assumpció acrítica respecte a la preeminença de la subjectivitat.
L’important ja no rau en les coses com són, sinó com ens fan sentir millor. Els fets objectius reculen davant els sentiments subjectius. La conversa política, les expressions literàries o culturals, els articles o columnes periodístiques, l’activitat acadèmica, les classes als instituts i facultats han esdevingut un camp minat on qualsevol que s’aparti d’una ortodòxia canviant i evanescent, pot ser víctima del que s’anomena la “cultura de la cancel·lació”, és a dir, d’una mena de caça de bruixes d’una esquerra woke, addicta al victimisme i amb un tarannà inquisitorial. Sense anar més lluny, la pròpia J. K. Rowling, autora de la sèrie de Harry Potter ha estat objecte d’assetjament i escarni públic per no combregar amb el concepte de diversitat de gènere, alguns professors universitaris han estat denunciats per no fer servir pronoms neutres a les seves classes o alguns acadèmics han estat interromputs en les seves conferències per no coincidir ideològicament amb nuclis d’activistes que es creuen amb el dret d’imposar una mena d’ortodòxia intel·lectual en una deriva maccarthista.
La qüestió és més greu del que sembla. Quan parlem d’antiintel·lectualisme, fins fa poc temps, patrimoni de determinada dreta vinculada a concepcions religioses ultramuntanes i clericals. Ara assistim al qüestionament de la il·lustració, amb les seves derivades sobre la llibertat de pensament, la recerca de la veritat objectiva o la independència i igualtat de l’individu. I ja estem assistint, també, a casa nostra, a un procés postmodern de deconstrucció de la raó i la seva substitució per una actitud mil·lenarista de la supremacia de la subjectivitat i l’emoció. Només cal veure què està passant amb les darreres reformes educatives.
La nova temporada de Sapere Aude, aquesta magnífica sèrie de TV3, ens recorda la importància fonamental de les humanitats clàssiques en general i de la filosofia en general. La filosofia precisament ofereix eines a les noves generacions per ser conscients de les dificultats intel·lectuals a l’hora de construir coneixement i certeses. La deliberada i constant eliminació d’aquestes matèries als sistemes educatius i a la vida pública contrasta amb la imposició del que podríem considerar els nous catecismes morals sota la forma, per exemple, de les assignatures d’educació per a la ciutadania, on l’Estat -i lobis influents- acaben per imposar una determinada cosmovisió ètica o correcció política sobre qualsevol afer, sense possibilitat de diàleg ni debat, ni res que impliqui el risc d’una veritable confrontació d’idees. Ras i curt, estem vivint un procés involutiu pel qual renunciem a la raó il·lustrada per penetrar en el món fosc del voluble i inestable món de les emocions, sempre subjectives i arbitràries.
8
