El Dia Internacional de la Dona és aquí!!! Ja teniu el parlament preparat? Un llacet de color lila? Corbata lila i mitjons a conjunt?
Els mitjans de comunicació recullen, golafres, les imatges i els parlaments que se celebren amb motiu del 8 de març, per retre homenatge a totes les persones que treballen per una societat més justa i igualitària. Resulta força contradictori que fem silenci davant dels biaixos en les igualtats de les persones.
Contradicció evident quan s’ha fet extensiva la manera de formalitzar el rebuig contra els feminicidis i les violències masclistes. Les institucions s’aglutinen en una hora concreta i tothom dona el seu suport amb un respectuós minut de silenci. El Parlament de Catalunya no és menys i sembla que així minven la seva càrrega de connivència, complicitat o indiferència.
La política ha de saber detectar les grans violències que s’aglutinen contra les dones, i on la violència masclista és la que primera podem identificar. La societat sembla molt més sensibilitzada quan un paio li planta una bufetada a la seva parella, però no ens enganyem, la resta de violències son igual de perjudicials per a les dones i ara és moment de saber-les veure, assenyalar, denunciar i cridar-les.
Hem normalitzat que a una noia li demanem, sobretot, que no torni sola si surt un vespre o nit a passar-s’ho bé. A més, abans de sortir li donem un cop d’ull inquisidor per aprovar- o no- com va vestida, no es doni el cas que provoqui més del compte! Què vol dir provocar? Potser hi ha homes que creuen que la roba els hi permet agredir, que una peça de roba està dient: “viola’m; agredeix-me i avui vull guerra”?
Poso el focus en els biaixos de les igualtats, hom és conscient que ens han educat en un relat androcèntric esbiaixat que convé visibilitzar i erradicar. N’estic tipa que les persones agredides ens hàgim de justificar. N’estic tipa d’assistir a minuts de silenci que s’obliden en un instant. N’estic tipa dels parlaments buits dels polítics. Per a mi, com a política, el Dia Internacional de la Dona, m’ho agafo com un tema personal.
Em nego a creure que hi pugui haver algú que doni peu al silenci, que no denunciï per por de les conseqüències i represàlies. Jo he optat per denunciar, he rebut les conseqüències, però això no m’atura. Ja n’hi ha prou de silencis i manifestacions que, any darrere any reivindiquem allò que sembla no arribar mai: igualtat.
M’apuntaré de molt bon grat a tots els minuts de silenci que en aquestes dates s’organitzin arreu, però no tinc ganes de mantenir-me en silenci davant la impunitat o la indiferència. Aplaudeixo els milers de minuts de silenci que s’organitzin. Però penseu que després d’aquest minut ens queda tota la resta del dia per cridar contra les violències que ens volen silenciar.
