“Acord de desconnexió amigable” és el neoeufemisme de la setmana. N’és l’autor Jordi Valls, el tinent d’alcaldia de Jaume Collboni. S’ha referit així a la ruptura de la relació de Barcelona amb els organitzadors de la Copa Amèrica. Malgrat la confusió que han intentat sembrar uns i altres –tant els organitzadors de la regata com l’Ajuntament–, l’opacitat ha acabat resultant translúcida i s’ha deduït que els neozelandesos volien més inversió i que el govern local no s’hi ha atrevit. Un cop feta pública la batussa, el tinent d’alcaldia ha volgut fer de la necessitat virtut i presentar-se com un defensor de la prudència en l’administració dels diners públics.
Malgrat el vodevil, no persistir en l’error era final menys dolent possible per a aquesta història. La Copa Amèrica ha sigut una relliscada greu que fins ara s’ha intentat maquillar de totes totes. Val a dir que això ha sigut més honest que el que van intentar els Comuns, que, després d’haver anunciat l’esdeveniment com a gran notícia quan manaven, un cop fora del govern municipal van fer veure que no havien pintat res en la decisió o, alternativament, que ells l’haurien executat millor. La comèdia va durar fins que Ada Colau va fer el gest d’admetre que potser havien de fer autocrítica un cop va haver anunciat que abandonava el vaixell municipal (no abans). Aleshores la ciutat i el país ja havien passat de la indiferència a la indignació. Manifestacions, dades d’inversions escandaloses que sortien a la llum, manipulació de xifres del seguiment de les regates, crispació interna a la UPF per un informe favorable a l’esdeveniment, crítiques de tota mena.
El somni de tornar a trobar un El Dorado com el dels Jocs Olímpics del 1992, perseguit per determinats sectors, s’ha revelat com a impossible. El Fòrum de les Cultures va deixar tothom indiferent, bastir una candidatura per als Jocs d’hivern va ser impossible –afortunadament– i la Copa Amèrica ha sigut un desastre. Estàvem avisats per València, però no n’aprenem ni n’aprenen ells, perquè ara volen repetir.
El fenomen del 92, amb la ciutadania donant suport massivament a un gran esdeveniment que aleshores podia tenir sentit –malgrat que també hi havia crítiques i que va donar cobertura a episodis funestos com la detenció i tortura d’independentistes–, és irrepetible ara. Barcelona ja no té capacitat per suportar més aquesta mena de projecció, que es transforma en explotació. La pressió del turisme i del preu de l’habitatge expulsa veïns dels seus barris. Els barcelonins viuen aquesta tendència com a asfixiant i no veuen cap senyal de canvi a l’horitzó. I hi ha més mecanismes que mai per vehicular la informació i la protesta contra la impostura. A veure si ho han entès.
