D’arguments per aprovar uns pressupostos, a Catalunya i en qualsevol altre país– n’hi ha tants com es vulguin. I aquesta és una de les principals responsabilitats de tot govern. Aconseguir-ho és feina de qui mana, i encara més si té uns socis preferents amb qui té un pacte per complir i que ja han estat la clau perquè qui mana mani. El malabarisme de centrifugar aquesta responsabilitat contra qui no mana, i a més a més sense haver complert la part del pacte que correspon a l’investit, és possible. Però no és clar que sigui viable a llarg termini. Al final, els mestres i els metges, encara que se’ls hagi intentat debilitar dividint-los, tenen clar a qui han de llegir la cartilla. Tenir el parc de la Ciutadella ple de treballadors públics manifestant-se malgrat que s’hagin quedat sense el suport de dos sindicats històrics com la UGT i CCOO –que van preferir fer-se una foto amb el Govern i amb el que anomenen “la patronal”– és un senyal que no s’hauria d’ignorar.
Mentrestant, tant el govern català com l’espanyol, incapaços de trobar solucions per a Catalunya perquè creuen que posarien en risc les seves opcions electorals Andalusia, miren cap a l’Iran i cap a Washington. S’argumenta que els pressupostos són més necessaris que mai per les conseqüències econòmiques de la guerra que Trump ha començat. Com si no fossin necessaris fa dos mesos, fa un any i fa dos anys. I a Madrid es parla de la “dignitat” de Pedro Sánchez plantant cara al malvat de la cara taronja. D’aquesta manera, ningú ha d’afrontar que la crisi sistèmica dels serveis públics a Catalunya, que s’afegeix al desastre del mercat de l’habitatge de tot el món occidental, requereix una reforma estructural i radical de la relació amb l’Estat.
Ni Espanya pot fer res per aturar la guerra a l’Iran –ni qualsevol altra ocurrència de Trump– ni la Generalitat té a penes marge per pal·liar-ne els efectes econòmics, amb la limitació de sobirania en què està encallada des de fa anys i una asfíxia financera crònica. Tota la gesticulació que fan PSOE i PSC serveix només per alimentar el relat de la seva progressia mentre continuen sense abordar el conflicte polític que reconeixen en tots els pactes que signen amb els independentistes –sigui ERC o Junts– i que immediatament passen a submergir-se en l’oblit i ser paper mullat.
