La Politècnica de València –que no ha destacat mai per liderar cap onada d’esquerranisme digna de ser considerada– està sent assetjada aquests dies pel Partit Popular i pel govern de Carlos Mazón. A la Facultat de Belles Arts d’aquesta universitat els alumnes han organitzat una exposició que –com quasi totes les altres que fan i desfan– hauria passat del tot desapercebuda si no fora perquè una obra ha remogut el tarquim popular. Es diu “No oblidem” i presenta un retrat del president de la Generalitat vestit amb la granota taronja habitual dels interns de presó nord-americans. El pres Mazón aguanta el número 228, que és el de les víctimes de la barrancada. O mazonada. Coronant la foto penal hi ha un cartell amb tipografia kenjo on es pot llegir: “A presó”.
L’ocurrència –inofensiva al costat de l’actuació del govern de Mazón durant la dana i tot el que el traç artístic podria derivar-ne– ha rebentat el vesper del PP. Com demana l’himne de l’exposició regional de 1909, “tots a una veu”, els peons del president s’han inflamat. Una sèrie de declaracions encadenades han intentat coaccionar l’equip rectoral de la Politècnica perquè retire el quadre, n’expulse l’autor, cancel·le l’exposició o tanque la facultat de Belles Arts.
Declaracions d’aquest tall: “La joventut es pot expressar de moltes formes, els estudiants es poden expressar de moltes formes, l’art es pot expressar de moltes formes, però demanem un respecte per al president en un moment tan delicat per a aquesta comunitat com el que vivim”.
O d’aquest: “L’art mai pot utilitzar-se per a generar odi ni linxaments. Aquest quadre suposa un atac intolerable contra el president de la Generalitat”. “Hi ha una línia entre la llibertat d’expressió i el linxament personal que ha de ser clara i cal establir-ne els límits, de manera que es respecten sempre els drets fonamentals”. “La llibertat d’expressió no pot anar mai contra els valors que han d’impregnar la formació i l’educació,com són el respecte, l’honor, la legalitat i la tolerància, i més en un entorn de formació universitària”.
O encara d’aquest altre: “Des del PP respectem profundament la llibertat d’expressió, fins i tot quan s’expressa amb duresa. Però quan una institució pública dona espai a una obra que directament acusa, jutja i condemna sense proves, estem davant una cosa més seriosa: la banalització del dolor, la politització de l’art i una falta de respecte a la veritat i a l’estat de dret”. “El contingut i la ubicació de la peça evidencien una intencionalitat política que busca la màxima repercussió”: “No es tracta d’una creació artística, sinó d’un missatge d’odi camuflat en un format cultural. Pintar un president democràtic com un pres no és art: és manipulació”.
Tot aquest enfilall de barbaritats defineix de manera ben explícita què entén el Partit Popular per llibertat d’expressió, per art, per universitat, per crítica i per manipulació. Aquesta pretesa argumentació incorpora un element habitual en la intransigència: les dues frases coordinades adversatives. “Des del PP respectem profundament la llibertat d’expressió, però quan una institució pública dona espai a una obra…”. És el vell recurs tan familiar: “Jo no soc racista, però si la meua filla festeja amb un gitano…”.
Afirma el PP que respecta “profundament” la llibertat d’expressió, fins i tot “quan s’expressa amb duresa”, però condemna que siga una “institució pública” qui done espai a aquesta llibertat. Les institucions públiques no poden acollir la llibertat? Afirma el PP que “la llibertat d’expressió no pot anar contra l’honor, el respecte, la legalitat i la tolerància”. Però llavors de quina llibertat es tracta? Pesa més “l’honor” que la llibertat? Què és “l’honor” del PP? Afirma el PP que l’art no pot utilitzar-se per a generar “ni odi ni linxaments”. Des de quan l’art ha de limitar-se a generar bondat i beateria? No està linxant el govern de Mazón l’autor del retrat? Afirma el PP que pintar un “president democràtic no és art, sinó manipulació”. Tot l’art “manipula” perquè vol despertar en qui el contempla sentiments, negatius o positius. Fins a quin punt és “art” allò que només genera indiferència? Què és per al PP “la politització de l’art”?
Tota aquesta barbolla tan encesa només constata l’horror del PP davant la crítica. I encara més, davant la crítica fonamentada. Per a l’autor del quadre, senzillament Mazón és responsable d’una gravíssima ineptitud política amb resultat de morts, que es podien haver evitat. Però això ja ho havia dit, sense pintura a l’oli, el tinent general Francisco José Gan Pampols, responsable de la reconstrucció i triat a dit pel mateix president de la Generalitat.
L’autor del cartell podria haver estat encara molt més àcid, molt més vitriòlic. El seu art és d’una ingenuïtat franciscana. Les revistes satíriques, que han estat sempre presents en la memòria impresa d’aquest país tret d’ara, n’haurien fet molta més sang. Sang i fetge. Perquè la incompetència immensa del govern valencià i de Mazón serien motiu de portada per a La Traca o La Xala durant setmanes i setmanes.
Quan les tropes de Franco van ocupar València l’any 39 van detenir l’editor de les dues revistes. El van interrogar, el van torturar i el van afusellar. Perquè, per als franquistes, l’humor de Vicent Miguel i Carceller no era art, sinó “odi camuflat i manipulació.” La sentència que el va portar a la mort proclamava: “se dedicaba de la manera más baja, soez y grosera a insultar a las más altas personalidades representativas de la España Nacional, de la dignidad de la Iglesia y los principios informantes del Glorioso Movimiento salvador de nuestra Patria, aprovechando la popularidad adquirida en años anteriores, en beneficio de la subversión marxista”. Com el quadre de la Facultat de Belles Arts. El Partit Popular hauria de prendre’n nota, d’aquelles sentències, i aprofitar-les quan vol condemnar un estudiant de Belles Arts. O qualsevol discrepant. L’estil i la doctrina que feien servir els africanistes s’adiuen molt més amb el que ells pensen de debò.
