És l’encertadíssima doctrina de Ferdinand Lassalle, jove i brillant advocat romàntic alemany del segle XIX. La majoria dels països civilitzats tenen dues constitucions, una de formal i una altra de material. La formal és el text legal amb les normes racionalment organitzades d’abast constitucional, que afecten la totalitat. La material és el mode real en què aquesta totalitat està organitzada i funciona. La formal és el que hauria de ser; la material, el que és. La formal és la força de la llei; la material, la llei de la força.
L’ideal, al qual Lassalle havia dedicat la seva vida, fins a morir en un duel per una dama, és que hi hagi una plena coincidència entre les dues constitucions, però, com que és un ideal, no s’assoleix mai. Les relacions entre les dues constitucions oscil·len entre la major o menor proximitat, quan les normes regulen efectivament una realitat que se’ls adapta, i la més absoluta oposició, quan les normes regulen el buit perquè la realitat té la seva pròpia dinàmica.
Amb el feliç motiu de l’aniversari de la Constitució del 1978 s’ha fet palès una altra vegada que aquesta constitució és un cas paradigmàtic no només d’oposició entre la constitució formal i la material, sinó, fins i tot, d’antagonisme.
Hi ha moltes formes d’argumentar la il·legitimitat de la Constitució del 1978, com el seu continuisme del règim il·legítim del 18 de juliol, l’absència d’un referèndum previ sobre la forma d’Estat, etc. No cal fer-les valer. La il·legitimitat del text rau al seu propi fonament i raó de ser. El subjecte del poder constituent és el poble espanyol i la nació espanyola, que es volen sinònims. Tots dos en singular, un poble espanyol, una nació espanyola que dicten les normes per als pobles i nacions no espanyoles sobre la base de no reconèixer llur existència. Hi ha, sens dubte, un poble i una nació espanyoles (constitució formal); però no estan sols, al seu costat hi ha d’altres pobles i nacions (constitució material) no reconegudes per la constitució formal.
Això és un vici de naixement que invalida la resta del text. Quan la Constitució parla de poble espanyol i nació espanyola només pot voler dir dues coses: o la Constitució és la constitució dels espanyols, però no dels gallecs, bascos i catalans, o s’imposa als catalans, bascos i gallecs la condició d’espanyols sense demanar llur parer.
Si es disposa de paciència i temps lliure, es pot matar esbrinant tots els casos en què hi ha absoluta discordança entre el text i la realitat, que són innombrables. Penseu en termes de drets, com la llibertat d’expressió, la de circulació, el dret a l’habitatge, al treball, a la sanitat i l’educació públiques i no acabareu mai. Al capdavall podreu calibrar l’abast de l’admonició pietrina que cal complir la Constitució “de pe a pa”, del primer a l’últim article. S’ha acabat el bròquil de la discordança entre la constitució formal i la material. Ja sabeu, gent de poca fe, que si encara no en sou, d’espanyols, en sereu per mandat constitucional. I abandoneu també tota esperança de trobar un amagatall mitjançant una reforma de la Constitució. No calen reformes, explica la ministra de defensa, amb 7.000 milions més de pressupost per fer l’exèrcit, diu, “més competitiu”, cosa que sona a acudit negre.
No hi ha lloc per a Catalunya a la Constitució espanyola. L’enèsima comprovació d’aquest fet ha revifat l’ànim independentista del MHP Aragonès que ha celebrat l’aniversari de la Constitució espanyola reclamant-ne una per a Catalunya com a culminació de l’estratègia independentista. Com a militant d’ERC, el president accepta l’ajornament de la culminació fins al 2050, quan hi haurà una constitució catalana, però, mira, almenys parla d’independència i constitució.
Quina constitució? La formal o la material? De la formal no hi haurà escassetat. Diversos organismes i iniciatives estan redactant codis constitucionals per a una Catalunya que encara no és i ningú no sap com serà. Són constitucions projectives, que no regulen cap realitat institucional, sinó desitjos. Les constitucions culminen les revolucions, no les provoquen. Tal serà també tasca de l’assemblea de representants del CxR com a assemblea constituent.
De l’altra banda, mentre hi ha diversos projectes de constitució formal per a Catalunya, la constitució material està per fer. La realitat material de la Catalunya autonòmica i colonial ha d’esdevenir la d’un país independent i sobirà; un procés de mutació estructural, gairebé una metamorfosi tan profunda com la dels insectes. I això no s’improvisa.
