Recordo perfectament quan Robert Manrique –víctima de l’atemptat d’Hipercor, a qui mai podrem agrair prou tot el que des de llavors està fent per les víctimes del terrorisme– em va trucar un dia del 2018 dient-me que em volia presentar una persona.
A la seu de l’Uavat (Unidat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme) vaig conèixer el Javier Martínez –pare del petit Xavi– i el seu discurs em va impactar. Ja tenia un advocat, però només li preocupava la indemnització. El Javier em va dir: “No vull que la mort del meu fill sigui en va”. “Hem de saber la veritat per intentar evitar que una cosa així pugui tornar a passar”. “I millorar el protocol d’atenció a les víctimes”.
Ens vam personar a la causa oberta a l’Audiència Nacional i vaig demanar la col·laboració del meu col·lega i amic Agustí Carles, dient-li que volia aprofitar la seva experiència com a jutge instructor “Agustí –li vaig dir–, mira-t’ho com si fossis el Jutge d’Instrucció a qui li ha arribat a causa. ¿Quins fils estiraries?”.
Quan van aixecar el secret del sumari –40.000 folis amb moltes peces que eren encara inaccessibles– vam haver de córrer. Tenim només 10 dies per demanar diligències. Amb l’Agustí i tot el meu equip ens hi vam posar a fons i de seguida vam començar a trobar els indicis que sospitàvem. Per exemple, després que Es-Satty complís una condemna per tràfic de drogues, se li va revocar l’ordre d’expulsió –amb el vistiplau de l’Advocacia de l’Estat– i –insòlitament– se li va concedir un permís de residència de llarga durada. Vam demanar l’expedient i se’ns va denegar, igual que els informes de les visites dels serveis secrets que ens constava havia rebut a la presó.
Vam seguir insistint, esgotant tots els recursos processalment possibles. Xocàvem sempre contra una paret. Constatant l’existència d’una acusació tan incòmoda, la justícia va decidir restringir l’objecte del procés a només l’explosió d’Alcanar. El que havia de ser el judici del 17-A es va convertir en el judici del 16-A. Vam denunciar la contradicció que suposava haver-nos admès com a acusació particular –figura restringida a les víctimes– i després negar-nos el dret a debatre sobre els fets de Les Rambles –on havia mort atropellat el petit Xavi–. Recursos de nou desestimats, afegint-hi ara l’etiqueta de “conspiranoics” amb què la justícia ens va obsequiar. I, en les primeres sessions del judici –les hemeroteques en van plenes–, ens les vàrem tenir amb el president del tribunal, que volia coartar el nostre dret de defensa.
Des de l’inici hem anat denunciant que hi ha encara massa interrogants sobre l’assumpte. Al final del judici ens vam repartir els papers i l’Agustí va fer l’informe demanant la condemna dels acusats –a diferència del fiscal, també per assassinat– i jo vaig demanar que s’obrís una nova investigació detallant totes les incògnites i contradiccions encara no resoltes –podeu veure aquí el meu informe. Davant la desestimació de les nostres peticions –confirmada pel Tribunal Suprem– i la inadmissió del següent recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional –que en una desena de línies es va limitar a dir que l’assumpte “carece de trascendencia constitucional”–, vam portar el cas a Estrasburg –amb la inestimable col·laboració dels professors Nico Kirsch, Alejandro Chehtman i Neus Torbisco– que, el passat mes de desembre, va admetre a tràmit la nostra demanda basada en el “dret a saber la veritat”.
Com encertadament apunta Quico Sallés en aquesta recent peça, les misterioses filtracions aparegudes aquesta setmana en un mitjà tan poc sospitós de desafecte al règim com l’ABC –explicant que l’imam rebia un sou mensual del CNI– formen sense dubte part de l’estratègia defensiva de l’Estat espanyol enfront de la demanda ja admesa pel Tribunal Europeu de Dret Humans.
I si hi afegim també la recent desclassificació –gràcies a la bona feina de la diputada Pilar Calvo a la comissió d’investigació del Congrés dels Diputats– d’alguns documents fins ara reservats que demostren els –abans reiteradament negats– vincles entre el CNI i l’imam, la conclusió és òbvia: potser no érem tan conspiranoics quan dèiem que volíem saber la veritat que alguns pretenien amagar.
Arribats a aquest punt s’obren molts camins. Des de la persecució penal d’aquells que puguin haver mentit en seu parlamentària, fins a la reclamació de responsabilitat patrimonial a l’Estat per la seva inexcusable negligència, passant per l’obertura de causes als països d’altres víctimes. I seguir posant en evidència que existeixen molts interrogants i que la ciutadania –víctimes del terrorisme ho som tots– tenim dret a saber la veritat.
Javier Martínez fa molts anys que lluita gairebé sol –amb l’incondicional suport, això sí, de la seva filla Mireia i alguns amics entre els quals mereix menció especial l’exmosso David Torrents–. Per seguir la lluita, ara que s’obren noves vies però es preveuen també nous contratemps, acaba de constituir-se l’Associació 17-A Volem Saber la Veritat que ben aviat serà presentada en societat. Perquè, recordem-ho un cop més, ningú escull ser víctima directa del terrorisme, però víctimes del terror ho som tots.
__________________
Jaume Alonso-Cuevillas Sayrol és catedràtic de Dret Processal i advocat del Javier Martínez
