Resulta que, mentre jo escric aquestes línies fent topless perquè tinc el nen enganxat a la teta tot el dia (i tota la nit) –perquè està malalt però jo no tinc dret a baixa–, amb les factures del mes de gener encara sense passar al gestor –cosa per la qual em cobrarà un recàrrec– i pensant que em vaig oblidar que el gos tenia veterinari ahir perquè vaig estar tot el dia intentant resoldre un problema burocràtic amb el ministeri d’Indústria per cobrar una feina feta des de fa mesos mitjançant el Kit Digital –tot preguntant-me si no em sortiria més a compte tornar a treballar a una redacció–, a la consellera Tània Verge no li dona la vida per més. Ho ha lamentat en aquest tuit.
Després penso en haver de tornar a aguantar un cap que et parli amb les cames creuades sobre la taula, com m’he arribat a trobar, com si en comptes de pagar-te una nòmina t’estigués perdonant la vida, i se’m passa.
I mentre tu, estimada metgessa d’urgències, amb tot un organigrama per sobre i cap per sota, et menges jornades de més de 24 hores seguides pensant com tenir fills si ni tan sols tens temps material d’allitar-te amb la teva parella, atenent pacients que poden estar en risc vital, aguantant les seves queixes per deficiències que són responsabilitat d’aquells que han triat Tània Verge de consellera i que personatges com Sergi Sol a sobre et diguin que ets l’aristocràcia del sistema sanitari, a la titular d’Igualtat i Feminismes, amb un sol cap per sobre i un gabinet i quatre secretaries per sota, les responsabilitats polítiques se la mengen.
Mentre vosaltres, benvolguts treballadors del personal d’ambulàncies subcontractat, o vosaltres, benvolgudes netejadores d’habitacions d’hotel, feu jornades maratonianes per fer el miracle dels pans i els peixos amb el salari mínim interprofessional per pagar un lloguer de 900 euros i no trobar-vos que un dia els vostres fills s’han independitzat quan heu passat tan poc temps amb ells que pensàveu que encara no havien acabat la primària; o tu, caríssim bomber voluntari que cobres 10 euros l’hora per jugar-te la vida extingint un incendi i demà a les 7 hores has de ser a la teva feina normal mentre la teva parella, és clar, s’ocupa tota sola dels fills després d’haver-se acollit a la jornada reduïda, la consellera se solidaritza amb aquells a qui se’ls va passar eliminar una nota que deia “explicar vosotras aquí algo más, decidir si hacemos también modelo de este apartado o la vida no nos da para más” perquè a la vida de les dones polítiques “la intensitat i el volum de feina són brutals”.
La llista és interminable: auxiliars de geriatria, fisioterapeutes, treballadores de fàbriques d’ultracongelats o enginyeres que si no volen marxar fora han de conformar-se amb 1.500 euros de sou per enlairar un avió. A moltíssimes persones no els dona la vida per més, però Tània Verge troba encertat dedicar un tuit a les que ho fan de forma totalment lliure i amb una remuneració 8 vegades millor. Això dona una idea de la bombolla a la qual viuen els parits polítics i el seu entorn, que no és precisament la que s’entesten assenyalar, la bombolla de Twitter. Perquè a Twitter sabem que si bé és cert que no té sentit fer cap competició sobre l’exigència física i mental de les diferents feines perquè hi intervenen molts factors, el que qualsevol persona amb dos dits de front entén que hi ha molt pocs graons per sobre de Verge a la cadena tròfica, només cal veure el que es requereix a l’empresa privada per cobrar un sou de 117.000 euros anuals com el seu, i quants llocs així existeixen al mercat.
Cada dia dona a la classe política una nova oportunitat per abraçar la decència. No calen grans gestos ni grans canvis polítics per ser decent. No fer el tuit que ha fet Tània Verge n’és un exemple. Perquè, a més, a la masoveria que és la Generalitat als polítics els absorbeix la seva rendició de comptes a la secta, no pas als ciutadans mitjançant la seva tasca institucional.
No fer-te la víctima com tantes vegades ha fet Ada Colau per excusar-se per no complir el que abans demanava als altres, n’és un altre exemple, del que es pot fer. O apartar-te de la política si abans defensaves, com Oriol Junqueras, que Espanya mai pactaria un referèndum i que amb 68 diputats a favor feies la independència i ara consideres que els has de posar al servei d’aquest pacte que consideraves impossible, o si abans asseguraves, com Laura Borràs, que desobeiries Espanya des de la presidència del Parlament i, quan vas poder-ho demostrar, vas decidir que només ho feies si els altres també ho feien, com una nena de pati de col·legi, també en son dos exemples molt senzills. I quan parlo d’apartar-se de la política em refereixo a fer-ho voluntàriament, és clar, no esperant que Espanya t’hi obligui per després utilitzar-ho com a material electoral per perpetuar el teu partit al poder d’una forma que sense repressió no podries fer.
Decisions com aquestes ningú t’obliga a prendre-les, ni tenen a veure amb la teva responsabilitat o el teu volum de feina. Tenen a veure amb el teu sentit de la decència i amb la consciència de la teva situació al món. Sobre tot quan la política no és un voluntariat, sino una feina que es paga amb uns sous que a la immensa majoria de polítics no els ho oferirien mai a la privada pel seu currículum. Una privada que rarament mantindria en el seu lloc de feina qui hi fes el que fan els polítics a l’esfera pública, per cert. I baixar tant el llistó de la política té el risc que als ciutadans arribi un punt que els valgui qualsevol cosa, perquè ja posats, que peti tot. I ells en responsabilitzaran els que vinguin, o fins i tot els votants, quan tenen la responsabilitat d’oferir una alternativa que no sigui aguantar-se perquè el que pot venir és pitjor. I el pitjor té l’avantatge que és una guerra declarada, a camp obert, amb enemics identificables, que permet organitzar una resposta, mentre que el que tenim ara nega aquesta guerra i l’existència d’enemics, mentre anem lentament i agònica cap a la derrota, indefensos, perquè se suposa que tenim qui ens defensi, quan en realitat viuen de mantenir-nos desarmats.
5
41
