Estic convençut de la importància del CxR. La seva existència prova la tensió entre els dos projectes independentistes. El govern de la Generalitat suposadament republicana es ressent d’aquesta situació com a una minva de la seva legitimitat i un nou atac a la unitat que els de JxC diuen defensar i es queixa amargament d’haver de lluitar a l’exterior contra el seu aliat a l’interior.
Amb tota la seva pompa i circumstància (els deu membres tenen càrrecs específics, tret de Lluís Llach que és conseller “polític” o sigui, per a res i per a tot), el govern no deixa de ser un òrgan de gestió d’una entitat privada; com un consell d’administració. Una república virtual. Res que hagués d’encaparrar els governants republicans. I, tanmateix, el seu paper és essencial per visualitzar l’esquerda pregona del cosidetto independentisme. I fer visible la constitució d’una xarxa a l’interior del país que pugui esdevenir l’estructura d’un moviment o un partit. Però no només per això.
La constitució del govern del CxR recorda una simpàtica anècdota dels foscos temps del franquisme. Sembla que José María Pemán, il·lustre pròcer de les lletres i membre, entre altres coses, del Consell d’Estat, havia fet un comentari favorable a una monarquia liberal en la persona de don Joan, l’avi del monarca actual. Franco, incomodat pel comentari, el va foragitar del Consell. L’escriptor es va fer entrevistar a correcuita pel diari ABC per explicar el seu comiat, i, a la pregunta del periodista “que és el Consell d’Estat?”, va contestar que el Consell era un òrgan que es reunia per escoltar l’aconsellat. Pemán tenia la seva gràcia gaditana amb una miqueta de “mala follá granaina”.
La composició del govern ha estat una decisió del seu president perquè tot el que tingui a veure amb el CxR depèn de l’aconsellat. La República del Consell sembla ser una república presidencialista. No podria ser parlamentària atès que el CxR diu estar per sobre dels partits polítics. I aquest és el punt. La qüestió és el paper de l’aconsellat, el MHP Puigdemont.
Aleshores, les seves possibilitats estan condicionades per la decisió de la justícia europea al voltant de l’estiu i que sembla pugui ser favorable al president, gràcies a la feinada del seu advocat, Boye. Suposant que la decisió sigui favorable, l’efecte serà que el president tornarà a Catalunya amb l’aura d’haver vençut l’Estat, el que enfortirà encara més el carisma del seu lideratge a costa de l’estel de la tramuntana, i el donarà l’empenta inicial per encapçalar… exactament què? Un moviment per a la independència per sobre dels partits, amb una llista de país? Una llista del partit del qual encara és president? Ambdues formes al mateix temps?
A banda que l’incertessa de les coses humanes ens sorprengui amb un conflicte greu que arribi sense avisar, com l’espòs dels evangelis, estem parlant d’eleccions i només que d’eleccions; municipals a tota Espanya en 2023, legislatives espanyoles i europees en 2024 i autonòmiques catalanes en 2025. I a les eleccions es presenten partits, no persones; partits amb llistes tancades i bloquejades per perpetuar el règim de partitocràcia catalana, idèntica a l’espanyola.
Fins ara hem fruït de sis anys de governs independentistes amb majories parlamentàries absolutes que no només no ens han apropat a la independència sinó que ens n’han allunyat. Hi ha un pregon desencís amb els partits dits independentistes curullat amb un esperit abstencionista.
Es de esperar, doncs, que un moviment per sobre dels partits convencionals, exclusivament orientat a assolir la independència, aconsegueixi un considerable suport electoral. El problema és quant de considerable i si la presentació del moviment només fa que fraccionar encara més el vot independentista. Els dos partits de l’independentisme institucional no voldran renunciar al seu dret a presentar llurs candidatures a despit que cada cop sigui més difícil esbrinar quines siguin les diferències entre les opcions.
L'”importació” del CxR, la seva materialització a l’interior de Catalunya, pot esdevenir l’estructura d’un moviment de país, amb un lideratge carismàtic, capaç d’arrossegar vots de tot l’espectre polític. Però precisament per això resta per aclarir la confusió que es crea amb la doble naturalesa de la funció de l’aconsellat, si president del moviment de país per sobre dels partits, president del partit JxC o ambdues opcions.
L’opció de compatibilitzar les dues presidències és probablement la que més agradi a l’interessat. Però també és la que fa més jeia de repetir les corruptes pràctiques del passat i del present.
1
10
