Quan Alexis Tsipras estava negociant el segon rescat de Grècia amb la Comissió Europea, es va reunir amb Vladimir Putin, qui li va oferir una aliança energètica. A l’exprimer ministre grec no li va caler respondre (ni en positiu ni en negatiu) al president rus per treure profit de l’oferiment de cara a l’acord amb la UE: a la comissió li va quedar clar que si no oferien unes condicions prou ventatjoses als grecs, aquests tenien altres candidats per oferir-los-les. I ambdues parts van arribar a un pacte.
Després del fet que Sèrbia i Rússia van ser els únics països d’Europa a referir-se explícitament a una Catalunya independent després del referèndum de 2017, a casa nostra, els polítics independentistes (sic), començant pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, han fet exactament el contrari del que va fer Tsipras: ensenyar les seves cartes posicionant-se explícitament en contra del procés independentista de Donetsk i Lugansk, que interessa a Rússia, i a favor de la UE, per la qual no existim com a país. De la mateixa manera que quan es va celebrar el referèndum van enviar un missatge a Espanya que si exercia la violència no tiraríem endavant amb la independència, i per tant només ens havien d’amenaçar amb violència per desactivar-nos, ara envien a Europa el missatge que és l’únic soci que ens plantegem tenir, que no tindran cap competència, de manera que per desactivar-nos només han de no oferir-nos res.
L’estratègia internacional és això. No són cabòries sobre soldats russos o bases xineses al Delta de l’Ebre. És no fer el passerell posicionant-te sobre quelcom sobre el qual ningú t’ha demanat que et posicionis. Perquè com deien aquests dies a Can Twitter, no t’escolten ni a Andorra, no hi tens res a guanyar. Encara que pensis que Putin és un imperialista i que Ucraïna defensa els valors liberals més purs, cosa que és mentida, perquè en aquest país hi ha un règim ultradretà que massacra la dissidència. Encara que pensis que donar suport a l’autodeterminació al Donbass és com donar suport a la independència de Tabarnia, cosa que és mentida, perquè Tabarnia és un invent de quatre frikis encapçalats per Albert Boadella i referir-t’hi ja és sotmetre’t al relat espanyol i a les seves regles del joc.
De fet, fa gràcia els equilibris que alguns independentistes han de fer per invalidar la decisió de Crimea, Donetsk i Lugansk, llocs on s’han negat els drets dels prorussos quant a llengua per exemple, de separar-se d’Ucraïna i buscar el suport de Rússia, parlant de colonització, mentre que donen suport a la independència de Kosovo, un artefacte creat per l’OTAN (a la qual els catalans, juntament amb els bascos, van rebutjar l’adhesió al referèndum convocat pel Govern de Felipe González. I evidentment comparen el Donbass amb Tabarnia sense atrevir-se a parlar de colonització espanyola a Catalunya. Després ens estranya que el Govern que hi havia quan vam celebrar el referèndum de l’1O no aconseguís suports internacionals (i recordem que Raül Romeva va ser eurodiputat i té formació acadèmica en la matèria): si no saben fer quelcom tan fàcil en diplomàcia com callar quan tens aquesta preciosa oportunitat.
Les relacions internacionals no tenen lloc en clau de justícia, són anàrquiques, és de primer de ciència política. Perquè per començar en un conflicte polític (i no polític) tothom es pensa que té la justícia de la seva banda, o com a mínim ho ha de fer veure. L’autodeterminació s’abandera o s’ataca depenent del cas perquè en alguns casos interessa i en alguns no. O és que algú pensa que Espanya negaria el dret d’autodeterminació de Gibraltar si aquest en signifiqués la possibilitat d’annexió al seu territori? O que la reunificació d’Alemanya, per la qual la seva constitució invoca el dret d’autodeterminació, no es va produir per interessos dels Estats Units, per exemple? I per justificar-ho s’ha d’apel·lar a un bé a protegir diferent en cada cas.
En el cas d’Ucraïna hi ha molts condicionants que poden intervenir en la formació de la nostra opinió sobre el que és just que passi: la història (les fronteres a l’Europa de l’Est són un invent recent que fa molts anys que genera conflictes ètnics), el resultat dels referèndums que es van fer després de l’Euromaidan, les causes reals de l’Euromaidan, el tracte dels imperis a les minories, l’hiperlideratge de Putin, els deficients estàndards democràtics d’ambdós països, el nostre eurocentrisme a l’hora d’entendre la política, etc. Una bona anàlisi política la fa Marc Planagumà en aquest fil.
Ara bé, el nostre posicionament polític, com el de qualsevol altre país, ha de respondre als nostres propis interessos, i aquests no sempre s’ajustaran a la nostra noció de justícia. En aquest cas, ens interessa callar, o fins i tot donar suport a l’autodeterminació al Donbass, sigui qui sigui qui l’apel·la. Perquè si vols que la UE et reconegui, ha de pensar que no et cal el seu reconeixement. Això, és clar, si volem ser un país normal, que es comporta com un país normal. Si preferim fer veure que som adults mentre fem fils a Twitter propis de qui no ha acabat la secundària com el de Junts Per Catalunya, dient una cosa i la contrària per covardia, o ja ens va bé no tenir visió internacional al marge dels interessos d’Espanya com demostra el tuit del president Aragonès, seguirem essent el que som, un país ocupat, un país que no existeix a ulls de ningú més que nosaltres.
