Un conclave del col·legi cardenalici és una cerimònia que atrau les mirades atentes de mig món i la curiositat de l’altre mig. Cal escollir un Papa nou, i la cita ja és prou important pel que significa en el marc de l’Església catòlica. Però fins i tot tenint en compte les dimensions no religioses del fet, perquè el Summe Pontífex no deixa de ser un cap d’estat i el dipositari de tradicions històriques mil·lenàries, hi ha un vessant que crida l’atenció de menuts i grans, i que transforma aquest esdeveniment en una cosa diferent de qualsevol altra elecció o canvi de titular. Estic parlant de la forma, dels procediments rituals i protocol·laris que acompanyen tot el procés de decisió.
Hi ha força gent que demana la modernització i la democratització de l’església, i no els falta raó. Ja des del Concili Vaticà II s’han fet passes importants en aquest sentit, algunes de les quals són ja irreversibles. Avui en dia, trobaríem inconcebible que encara es fessin les misses en llatí i d’amagat dels feligresos. El mateix passarà, algun segle d’aquests, quan les dones entrin a la jerarquia eclesiàstica i al mateix papat; el món mirarà enrere i trobarà inversemblant que un dia allò tan evident estigués prohibit. És obvi, per tant, que els canvis han d’entrar en la institució, si aquesta vol continuar sobrevivint en una societat que és abismalment diferent del que era el món de fa mil o dos mil anys.
Hi ha, però, el ritual. La fumates blanques i negres, el fet de tancar els votants a la Capella Sixtina amb clau (cum clave), les vestimentes, el sistema de votació… Ara mateix només puc pensar en un altre cas que mantingui les formalitats amb la mateixa cura i dedicació, que seria la corona d’Anglaterra. Sens dubte es tracta d’un model, l’anglès, que pot ser vàlid per a la transformació de la litúrgia vaticana. Es tracta de mantenir les formes visibles, la façana ritual, el color de la tradició, sense perpetuar les discriminacions i les mancances de drets humans que arrossegava la institució en altres èpoques. Quan es va coronar el rei Carles, el món sencer estava pendent de les carrosses, els vestits, la recepció del Lord Mayor de Londres, sumat a totes les xafarderies imaginables dels membres de la família reial. Era, de fet, una pel·lícula en viu, un autèntic espectacle audiovisual.
Potser les cerimònies dels Jocs Olímpics capten l’atenció d’audiències comparables, i certament estem parlant d’una festa que es remunta milers d’anys, que desperta una curiositat similar basada en la recuperació d’un esquema teatral antiquíssim. Però no tenen la gestualitat de la pompa atàvica, perquè al capdavall són efemèrides que es van recuperar fa poc més d’un segle. Els conclaves ens fan volar molt més la imaginació, i no hi ha morbositat semblant en cap de les altres religions universals. De la cita per elegir nou bisbe de Roma se’n fan best-sellers i pel·lícules d’èxit, que sense cap esforç incorporen guions mistèrics i conspiranoics, de vegades ben inversemblants.
Algun cop he sentit estudiosos catalans afirmar que valdria la pena recuperar algunes de les formalitats tradicionals de les velles institucions del país. Us imagineu el Consell de Cent funcionant com a tal, amb uns cent consellers, que triarien el conseller en cap i els altres notables pel sorteig de boles extretes d’un sac, o sigui la tradicional insaculació? I que desfilessin fins al saló gòtic de torn abillat amb les feixugues gramalles, acompanyats de macers i patges, seguint fil per randa les antigues fórmules rituals? En realitat, si es va recuperar el nom de la Generalitat, si es van preservar prou bé els palaus on se celebraven periòdicament aquestes investidures, i van ser recuperats com a símbols democràtics, per què no hauríem de repescar les formalitats antigues? La seducció dels vells protocols ve de la fascinació per totes les històries, anècdotes i faules que aquests ens expliquen en colors, o pels misteris que amaguen sota les túniques i els barrets singulars.
Som en un país en què veiem algú amb barretina i arrenquem a córrer –o ens cargolem de riure. Però el conclave papal ens demostra una cosa que els catalans hauríem de tenir molt més clara, atès que la nostra turmentosa història ens ho il·lustra. Les formes tradicionals no són cap obstacle al desenvolupament ètic i humà. Poden ser adaptades. És més; la preservació dels rituals històrics donen força a l’estabilitat i als valors positius que representen. Veure un mosso d’esquadra amb barret de copa i espardenyes hauria de ser tan valuós com admirar un guàrdia suís amb la indumentària pròpia del segle XVI. Que els guàrdies de Sant Pere vagin amb armadures no implica que ens ataquin amb les seves piques i espases, naturalment. De fet, vol dir que la institució és històrica, sòlida i única. Al capdavall, són aquests els valors que garanteixen la fascinació universal. No cal inventar jocs de trons quan tenim la màgia dels llegats tradicionals a l’abast de la mà.
