No és que l’independentisme hagi estat gaire generós amb la llibertat d’expressió de les persones que no combreguen amb les seves idees. De “botiflers” a “feixistes”, el ventall d’adjectius qualificatius envers els discrepants és tan ampli com poc amable. Però és el que pensen i, en línia de màxims, en el nostre país se sol fer prevaldre aquesta llibertat per damunt dels drets de la personalitat amb els que sovint entren en conflicte. Ara els toca prendre cullerades de la seva pròpia medecina. Els que han boicotejat les conferències de diverses personalitats polítiques en els campus universitaris tenen poc a dir sense caure en flagrant contradicció, quan critiquen que el meu antic company de departament a la Universitat Pompeu Fabra, Hèctor López-Bofill hagi estat a un pèl d’un expedient per part del Rectorat per haver comparat les morts per COVID amb les que eventualment pugui comportar el procés d’independència. Quelcom semblant li ha succeït a Xavier Roig amb un article que havia de sortir en el diari on escriu i que la direcció ha decidit que no surti, perquè entén que les seves expressions envers els que no comparteixen les seves idees no són gaire “delicades”.

La qüestió de fons és semblant en tots dos casos, perquè es tracta de saber què es pot dir i quins són els límits en forma i contingut de la llibertat d’expressió, una qüestió que malgrat tota la normativa en matèria i aquesta nova i esperpèntica figura del delicte d’odi, cada cop resulta més confusa i arbitrària. Però als efectes no és el mateix una universitat pública que un mitjà de comunicació privat, malgrat que una i altre rebin diners públics per a la seva supervivència. Hi cap la censura en una universitat o en un diari? És evident que no; la censura requereix d’una acció del poder polític per ofegar les idees (no els actes, cal recordar-ho) de la ciutadania per la seva divergència amb el discurs oficial. Però la universitat (la pública en particular) ha de ser respectuosa amb la llibertat de càtedra i constituir-se en cau del pluralisme ideològic que nodreix la llibertat de l’opinió pública. El mitjà de comunicació, per la seva banda i si es creu el seu paper, ha de ser capaç de comptabilitzar la llibertat d’empresa que el fa possible amb la tasca que la Constitució atorga a l’activitat periodística com agent de l’opinió pública, però en cap cas està obligat a publicar el que els seus col·laboradors vulguin dir.

Crec que ni a López-Bofill ni a Roig se’ls hauria d’impedir fer públiques les seves opinions i menys encara quan els mateixos que els tapen la boca han fet no fa gaire a favor de Valtònyc. Universitat i mitjans de comunicació tenen un paper rellevant en el creixement de la cultura política del seu país, i també rau en el fet d’haver de llegir el que no ens agrada (sol passar a molts lectors d’aquest diari amb les meves opinions). Però la major part del temps uns i altres no se’l prenen seriosament, i de tant en tant a un o altre li cau a sobre un allau de crítiques. Potser tot s’arreglaria si hi posessin música. Sobre els que canten, diguin el que diguin, ni els jutges semblen atrevir-se ja a dir res. Diuen que és art i que l’art no es toca…

Comentaris

    fat boy Gener 09, 2022 | 23:33
    Miri, els dos casos esmentats son radicalment diferents. En el cas de l'Ara es una empresa privada i pot lliurement decidir que publica i que no i encara que evidentment ha exercit la censura, els seus clients poden tamb lliurement continuar comprant-lo o engegar-los a dida, cosa que ja va fer un servidor molt al principi quan em vaig suscriure i al cap de poc els vaig engegar degut a que, amb pocs dies de diferencia, van publicar tres articles antisemites, molt en la linia de certa "esquerra" que en aquest aspecte poc es diferencia del senyor Himmler, i no hi he tornat mai mes. L'Ara publica el que els rota i la clientela els engega a cagar, o no. Un cas, molt diferent, es la UPF que es un organisme que viu dels impostos que paga tothom, aqui s'ha de filar molt mes prim perque, al contrari de l''Ara, no serveix a una fraccio de la societat sino al seu conjunt que es qui paga. L'Ara desgraciadament pot ser un cortijo, per ells fara, pero la UPF no pot ser el cortijo de ningu. Vet aqui la diferencia fonamental.
      Només a primer cop d'ull Gener 10, 2022 | 09:55
      Mira't les subvencions que rep l'Ara i torna a escriure que és una cosa privada. La realitat és que ambdós casos obeeixen a una mateixa lògica i, si grates una mica, a les mateixes directrius orquestrades políticament. Tenim un país ocupat, on l'ocupant sovint es fa passar per independentista. Aquest és el que fa més mal.
    loreto Gener 11, 2022 | 21:20
    Nebrea, la llibertat d’expresió es al 100% a totes hores i a tot lloc o es una farsa. Heu alimentat al monstre perqué estaveu tant comodes asegut a la paradeta que esteu disposats a sacrificar ho tot i a tots que no sigueu vosaltres. Com pots estar al costat del Villa Perqué sou al mateix costat. L’efecte final es el mateix.

Nou comentari