El cas de la descaradíssima trinitat de la corrupció socialista –Koldo-Cerdán-Ábalos– ha tornat a deixar en evidència els hipotètics mecanismes de control en l’adjudicació d’obres i béns públics. Després de dècades de malgastar litres de saliva i quilos de lleis per evitar-la, l’única cosa que ha aconseguit tant de clam i penitència és amargar la vida de l’administrat en la seua relació amb l’administració. Qualsevol tràmit del contribuent per aconseguir el segell preceptiu d’una finestreta pública es transforma en un viacrucis amarg. Ni en els pitjors malsons de Kafka i Larra el procediment públic resultava tan fúnebre. I sempre a preu de funeral.
El reforç de la figura de l’interventor, impulsada pel govern de Mariano Rajoy perquè al remat siga un comissari de l’Estat qui avale qualsevol despesa o inversió, no ha servit de gran cosa. Qui ha de controlar que els tràmits de la despesa o la inversió públiques siguen impol·luts caça mosques amb metralleta. La Intervenció General de l’Administració de l’Estat, el principal organisme dels comptes públics, no pot controlar les martingales habituals de comissionistes i bandits. I només ho complica tot més.
Pedro Sánchez va arribar a la presidència del govern espanyol després d’haver impulsat una moció de censura contra Mariano Rajoy, pinçat entre brot i rebrot de la immensa trama Gürtel. La sentència de la gran causa Gürtel va reconèixer que el Partit Popular havia covat “una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial almenys des de 1989”. Sánchez va començar a guanyar alçada política arran de les intervencions públiques que va anar enramant a mesura que es desgranava aquell rosari de corrupcions.
Un dels dirigents que més van destacar en aquella cacera del pirata popular va ser José Luis Ábalos, en aquells moments diputat al Congrés, secretari d’Organització del PSOE i mà dreta de Pedro Sánchez, que havia acompanyat en la marxa en solitari que l’actual president del govern espanyol va desplegar per tot l’Estat per recuperar la secretaria general del PSOE.
Va ser Ábalos qui va intervenir al ple del Congrés en la moció de censura de Rajoy. Encès i contundent, hi va amollar perles tan blanques com aquestes: “Rajoy no passarà a la nostra història democràtica com a bon president: ha enfonsat fins al límits insospitats la dignitat de la seu que ocupa”, “la decència ha de ser una virtut essencial, no un fet accessori”, “l’encara president no ha tingut ni la decència política d’almenys dimitir”. I el repicó: “L’Estat ha de tenir un govern amb fortalesa i autoritat moral”. I si en vols més, para el cabàs.
Les gravacions que la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil col·lecciona de José Luis Ábalos el converteixen en un cínic desbocat. Ara proclama que no es reconeix en les gravacions, que Santos Cerdán i Koldo García el van envescar i que el seu partit l’ha tractat com morralla. Si finalment el declaren culpable, la sentència hauria de consistir a fer-li escoltar la seua intervenció en aquell debat de censura tres vegades al dia durant set anys.
Gabriel Rufián ha demanat a Pedro Sánchez, amb l’ocurrència amb què sol marcar el verb, que no els faça triar entre “corrupció prèmium i corrupció cutre”. Se suposa que la “cutre” deu ser la del trio de la benzina. Ves a saber. Ser “d’esquerres” no és garantia de res. Podria ser-ho, però no ho és. També l’esquerra pot arribar a una gran sofisticació a l’hora de fer de furtapatos. Això sí, la categoria “prèmium” aplicada al Partit Popular és irrebatible. Conclusió: qui no corre vola.
Sánchez ha basat tota la seua estada al govern en el dilema miserable de fer triar als altres partits –i als votants, ai!– entre perol i cassola. “O nosaltres o ells!”. La tria justifica errors, incompliments, corrupcions i misèries vàries. La política espanyola és això. Málaga o Malagón. I la catalana? També. L’independentisme derivat del procés mira de posar els seus potencials lectors entre l’espasa i l’espadón. “O nosaltres o els unionistes!”. I al remat són ells els qui acaben pactant amb l’unionisme. Allà i ací tots justifiquen les pròpies calamitats amb la misèria dels altres. I després es queixen de la volada de l’extrema dreta. Qui volen que els crega? Com no acabar enviant a fer la mà la política d’una vegada per totes?
