Com era evident, el primer delegat de monsieur Illa a la “demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya” estava mort políticament i només quedava enterrar-lo sense fer massa soroll. Ara hi ha un nou delegat, que se suposa que farà tot el possible per no destacar gaire, no ficar-se de peus a la galleda i quedar bé amb tothom. Aquest és l’encàrrec: que tot encaixi amb la política d’anestèsia general i d’ansiolítics sàviament administrats per tal d’assegurar que el pacient romangui desactivat i endormiscat almenys durant una dècada.
Serà divertit, més enllà de veure com organitzen alguna cosa per salvar una mica la cara per Sant Jordi, assistir a la dansa de delicats equilibris per posar-li un nom a la Catalunya Nord. Un nom neutre, que encaixi amb la narcolèpsia programada de la Catalunya Sud i amb la fúria lingüística desfermada al sud de la Catalunya Sud, on també tenen problemes existencials amb el nom de la cosa.
Ves per on, el País Valencià i el Pays Catalan comparteixen les dificultats de trobar un naming que sigui el més descatalanitzador possible. Per la banda de Mazón i els seus, tenim el “Valencia” amb accent obert, tancat o directament sense accent, tema al qual dediquen tot el temps lliure que els deixa la seva esforçada lluita per dissimular les immenses cagades de la gota freda. L’important és que “Valencia” no sembli catalana, i espera’t que no s’empesquin una Valentia en llatí o una Balansiya andalusina o una Valence en francès, que quedaria la mar d’elegant, o qualsevol altra barbaritat.
En paral·lel, per la banda del mazonisme de la Catalunya Sud, més refinat que l’original, tenim l’embolic de la Catalunya Nord, que és tot un camp de mines. Perpinyà o Perpignan? Ull, sobretot que monsieur Aliot no se’ns emprenyi, oi? Catalogne du Nord no sembla tampoc massa viable per a una França que té el seu sud al nostre nord… Pays Catalan és perillós, perquè fàcilment pot derivar en Països Catalans i ja tenim organitzat el sarau… Mala peça al teler. Això del naming pot esdevenir un maldecap important.
Al final, tot ens porta a preguntar-nos com en podem dir, de Catalunya, en aquest nou temps de normalització. El que fa nosa és precisament Catalunya, diguem-ho clar, encara que ens hàgim de prendre unes quantes pastilletes per relaxar-nos.
La solució més raonable és, sens dubte, buscar un altre nom per a Catalunya, tan molesta a Madrid o París, i després ja aniran sortint fórmules acceptables per al País Valencià, per a les Balears, per a Andorra, per a la Franja o per a l’Alguer. El que fa nosa és el nom de Catalunya.
“Demarcació del nord-est d’Espanya amb vincles històrics diversos” podria ser un bon concepte de partida per trobar un nom escaient. Una mica embolicat, d’acord, però tindria la virtut d’obrir un gran ventall de possibilitats creatives. Pirineus Sud no estaria gens malament, per exemple. O Costa Mediterrània Espanyola, que podria esdevenir una bona marca turística. L’important és que, sigui quina sigui la fórmula final, no incorpori el nom de Catalunya. I pel que fa al català, el mateix. Si el nom fa la cosa, fem que la cosa faci el nom: “conjunt d’antigues llengües peninsulars prehispàniques”, que per descomptat serien dignes de ser preservades en algun museu i fins i tot en una web.
El pobre xicot que ha tingut la desgràcia de no entendre quin era l’autèntic encàrrec per a la seva delegació al sud de França quedaria perfectament reivindicat: el problema del govern de Catalunya, com el del País Valencià o el balear o l’espanyol o el francès, és precisament l’emprenyadora paraula Catalunya i la punyetera mania de parlar català. Catalunya és la pedra a la sabata. Sense aquest nom, sense aquesta llengua indígena, tot seria molt més senzill. I per fi el Baix Llobregat es podria dir Bajo Llobregat sense cap mena de problema, com Lérida. O Perpignan o Valencia amb pronunciació de Valladolid.
